Alejandra Pizarnik (Buenos Aires, 1936-1972)

He desplegado mi orfandad
sobre la mesa, como un mapa.
Dibujé el itinerario
hacia mi lugar al viento.
Los que llegan no me encuentran.
Los que espero no existen.
Y he bebido licores furiosos
para transmutar los rostros
en un ángel, en vasos vacíos.

La poesia de Pizarnik és màgica i incòmoda alhora: els seus versos, d’una bellesa salvatge i esquerpa, se’t queden a viure a dins, en algun punt indeterminat entre l’estómac i la gola, entre el nus i les papallones. L’escriptor Octavio Paz va definir la seva poesia com “la cristalització verbal per amalgama d’insomni passional i lucidesa meridiana en una dissolució de realitat sotmesa a les més altes temperatures”. Aquest poema, extret de l’antologia publicada per Lumen, pertany al llibre “Los trabajos y las noches” de 1965.

Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay

-Publicitat-