John Ashbery (Rochester, 1927 – Hudson, 2017)
We were sitting there, and
I made a joke about how
it doesn’t dovetail: time,
one minute running out
faster than the one in front
it catches up to.
That way, I said,
there can be no waste.
Waste is virtually eliminated.
To come back for a few hours to
the present subject, a painting,
looking like it was seen,
half turning around, slightly apprehensive,
but it has to pay attention
to what’s up ahead: a vision.
Therefore poetry dissolves in
brilliant moisture and reads us
to us.
A faint notion. Too many words,
but precious.
REPUNT
Sèiem allà, i
vaig fer broma sobre com
allò no encaixava: el temps,
un minut que corre
més ràpid que el de davant
i l’atrapa.
D’aquesta forma, vaig dir,
no malgastem res.
Allò que sobra s’elimina pràcticament.
Per tornar durant unes hores
al tema present, una pintura,
com si ja l’haguessin vista,
a mitja volta, lleugerament inquieta,
però que ha de parar atenció
a allò que té al davant: una visió.
Per tant, la poesia es dissol
en una humitat brillant i
ens llegeix a nosaltres.
Una vaga noció. Massa paraules,
però boniques.
John Ashbery ens va deixar el passat 3 de setembre als noranta anys. Guanyador d’un premi Pulitzer l’any 1976 amb l’obra “Autoretrat en un mirall convex” i ferm candidat al Nobel -que mai va arribar a aconseguir-, serà recordat com un dels grans poetes de la història contemporània. El mèrit d’Ashbery radica en la seva habilitat per articular un registre culte amb un llenguatge més planer. El seu llibre “Alguns arbres” va ser traduït al català per Melcion Mateu el 2001 i publicat per Edicions 62.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
