Maria Cabrera (Girona, 1983)

Que no sàpigues passar la pàgina dels dies antics, dona,
que la pols dels dies antics se’t quedi aferrada sota les ungles,
en forma de llunes blanques,
dona en runes,
no sé si ho deus al Proust que mai no has llegit,
a l’angúnia dels llibres, al vers que t’encalça,
a la verdor de la fruita o a la pluja incessant que t’habita.

Que se’t facin pans de terra dels records, dona,
i que els versos et creixin com plantes grasses,
com rates imprevistes en la foscor de la cuina,
com tempestes de sorra a l’ull del poema
o com l’atac nocturn de les síl·labes que et regira dins del llit,
dona estàtua,
dona sola,
vers en flames,
sargantana,
solell dona
i dona obaga,
no sé si ho deus al Freud que mai no has entès,
a la fredor del marbre, a la tristesa dels llapis
o a l’eco dels teus ventricles.

I la sístole et parla de culpes,
i la diàstole et diu que genètiques,
i les vàlvules del cor,
sempre,
sempre,
sospiren molt orfes.

Maria Cabrera va guanyar el premi Carles Riba 2016 amb “La ciutat cansada” (Proa, 2017), un recull de poemes i proses originals, frescs, que creixen des de la primera lectura i arrelen a poc a poc fins aconseguir una complicitat del lector amb el jo poètic, que se’ns despulla vers a vers, paràgraf a paràgraf, per compartir la seva ànsia de viure sense filtres ni limitacions.

Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay

FER UN COMENTARI

Escriu el teu comentari
El teu nom