Ens ho mirem amb la innocència pròpia del qui desitja un món on tothom sigui feliç. I somriem amb la facilitat de qui encara no ha rebut cap bofetada. O n’ha rebut ben poques. I emociona pensar en la felicitat compartida, col·lectiva.
I ens quedem perplexos davant d’allò incomprensible, desmesurat, desorbitat. Que se surt de la pròpia lógica tot i ser la lógica d’algú altre. Perplexitat que fa pensar en el concepte de “raó en mínúscules” utilitzat pel filòsof Javier Muguerza. Un discurs on la capacitat d’autocrítica i argumentació no impositiva són necessaris per a construir un diàleg fructífer. Les raons de l’altre, diu, de cadascú, han de ser argumentativament desenvolupades, no només exposades. Però si no hi ha comprensió, ni arguments, ni respecte no hi pot haver diàleg. Allò que podría ser simple es fa complex. Com una bola de neu, que comença petitona i es va fent gegant.
Bona setmana
“Les raons de l’altre” només son perceptibles quan hi ha veritable debat,una discusió si cal; fins i tot afrontar la ruptura del diàleg,…..per tornar-hi amb nous arguments.
Quan tan sols apareix “la diferència” no hi la més mínima possibilitat de diàleg, cap solució.
I és des del costat més fort del debat que cal oferir, èticament,les condicions, que fan possible
allunyar les diferències i enllestir el debat. Poc menys que impossible si es confon poder i raó.