Sostenir-se dins l’aire. Un cos lleuger. Sentir des de la ingravidesa.
Un dels primers grans desitjos quan som petits és volar. Com un ocell. Com una papallona. I una de les nostres primeres grans frustracions és descobrir que no podem fer-ho. Desitjar quelcom a priori imposible. Però aquest nostre impuls que ens fa saltar per comprovar-ho és el que ens farà aprendre que caure, com diu l’Emilie Autumn, no és més que una altra manera de volar.
Fer volar coloms, somniar, il·lusionar-se és absolutament necessari. Un cert punt d’insconsciència també. És el que ens permet anar més lluny del què la nostra raó i les nostres pors ens permetrien ni tan sols imaginar. Amb el temps aprenem que hi ha moltes maneres de volar. I que moltes coses que no podem aconseguir sols, es fan realitat amb l’ajuda dels altres.
Bona setmana!
………hi ha adults que encara ho somiem això de volar; potser no cada nit però tancant suaument els ulls hom s’ho troba . En despertar, cal mirar de no tocar massa peu a terra quan camines. I així, dia rere dia, nit rere nit, vas fent saltironets que et fant sentir bé. Bona volada!