Per coses de la vida estic passant una temporada a la casa on vaig créixer. Aquests carrers han canviat molt: abans tot això era camp -ho prometo-. Ara, però, tot aquest món ja és una altra cosa: Un híbrid kitsch entre poble i natura o allò que en diuen urbanitzacions. Sortint cap a la feina un matí em crida l’atenció una gran grua al cul del meu carrer. Construeixen una casa més. M’hi fixo: tots els terrenys ja han estat convertits en llars. Condueixo lenta i m’hi fixo bé: entre la grua i una casa moderna, com si fos un regal d’aquells que ja has oblidat qui te’l va fer, veig un petit terreny sitiat, encara salvatge, minúscul vora la resta, amb un vell cartell que penja descolorit a la porta de ferro on hi diu SE VENDE. De cop em plou una ràfega de records dins el meu cap: aquell és el vell terreny de l’Akiko.

Ni tan sols sé com s’escriu Akiko. Tampoc no sé si el seu nom era aquest realment o el vaig interpretar com vaig poder quan era nena: jo devia tenir uns set o vuit anys quan la vaig veure per primera vegada. Era una dona petita i molt forta, em recordava els cavalls que hi havia al camp del costat, que no eren com els que sortien per la tele saltant obstacles, aquests es veien robustos, pesats i contundents sobre la gespa, com si ningú els pogués moure mai més d’allí. Ells, com l’Akiko, un dia van desaparèixer del paisatge quotidià sense notícia prèvia, silenciosament, com tot el que desapareix de les urbanitzacions, que son espais on la gent viu a prop però on no es parla, potser perque els seus habitants no comparteixen un passat comú en aquell lloc ara nou.

L’Akiko devia venir de Japó -ara dedueixo-, però jo els deia als meus pares que era xinesa. Arribava allà amb un twingo verd i no sé de què parlàvem o com ens enteníem però jo sentia que ens enteníem. Em feia feliç acostar-me a saludar-la quan veia que hi era. Recordo que ella feia un hort. En pensar-ho ara m’adono de quant de random té la història: als inicis dels 90, una dona, japonesa, fent-se un hort en una urbanització lluny de tot havia de ser curiós.

Avui em pregunto què pensaria l’Akiko del moment que viu Catalunya: el procès, el referèndum, la independència, la violència, la repressió, les llibertats acotades i les mentides polítiques. Akiko: mirant-te als ulls sabria que estàs trista pels edeveniments dels darrers dies. Endevino que em diries que les fronteres ja són construccions abstractes i anacròniques, que no ens hauríem de preocupar tant per diferenciar-nos o per separar-nos d’altres persones, però que t’estimes aquesta terra i que potser si hagués estat millor fa uns anys tu també t’hi hauries quedat. Miro el teu terreny i te m’apareixes enfeinada, amb aquell xandall que duies tot brut. Et pregunto per la incertesa de no saber la deriva d’un país, Catalunya. Em dius que llaurar la terra no és mai fàcil i que ja un cop sembrat, les patates creixen sota terra. Durant unes setmanes la planta sembla un grapat de males herbes però les patates van creixent i creixent silencioses en la foscor, fins que un bon dia estirem aquelles arrels i surten de sobte, grosses, rodones i plenes de sorra. Tota la incertesa de no saber si tindrem fruit, de cop es transforma en un ram de vida cap per avall, un ram encara ple de fang que està a punt de convertir-se en un cistell ple d’esferes suaus color crema que durà la meva àvia andalusa penjat del braç, i encara més: en uns dies -per exemple un diumenge-, les patates a rodanxes semblaran d’or, lluentes i daurades a l’oli abans d’una deliciosa truita, espero que feta amb els ous de les gallines de la nostra veïna gallega, acompanyada amb uns espàrrecs d’ “El Manyo”, que vivia dues cases més amunt, o fins i tot amb un plat de l’Akiko, japonès o xinès: com sigui, però en tot cas ella ens diria que primer hem de treure aquest cartell destenyit de SE VENDE i segar les males herbes abans de poder llaurar de nou.


Secció realitzada per Núria Nia, cineasta

-Publicitat-

3 COMENTARIS