Anna Aguilar-Amat (Barcelona, 1962)

Arriba un dia que la infelicitat té nom.
Llavors sembla que allò que no hem entès i allò
que no comprendrem mai es puguin condensar
en un sol verb, en una frase única
que descriu el perfil d’una absència granat i resumeix
totes les ombres d’absències anteriors.
I els mots, són importants. Però res no és
allò ‘més’ important. I així, en la llengua ewe
i depenent del to,
podem dir “dir”, “estar trist” i “dormir”
amb la mateixa síl·laba.
El dia que la infelicitat ja ha rebut nom,
ens adonem, però, que a la felicitat
també li’n manca un.
Llavors, si mirem bé, veiem noms de moments
feliços com formigues, alguns apilotats i bulliciosos
sobre un tros de galeta, i d’altres escampadissos i petits,
perduts, exploradors de circumstàncies imprevistes,
fills d’indis tarahumares que sobreviuen sense
treballar.
Cada formiga m’és un record de tu.

En aquest present que no sabem com conjugar hi cap un futur provisional ple d’espais buits, i no se m’acut res millor que omplir-los amb paraules. I encara millor si aquests mots són tot de noms amb els quals batejar records i moments feliços, com diu l’Anna Aguilar-Amat en aquest poema de Trànsit entre dos vols (Edicions Proa, 2001). Apadrinem formigues doncs, ara que s’acosta l’hivern.

Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

Escriu el teu comentari
El teu nom