Esteve Plantada (Granollers, 1979)

Imagineu una caiguda.
Deixar lluny la por.
I que les ulleres s’enfonsin
on hi ha enquimerats els tresors
-Stevenson, Perrault i Chirbes-
i centenars d’eriçons.
Capbussar-se enderiat,
com es fan les coses
que valen la pena.
Sortir a la superfície.

I que el món recomenci
amb aquesta manera d’agafar aire.

Els dies aspres cerquem quelcom que suavitzi el tacte de les hores. Hi ha qui busca la companyia dels bons amics; alguns fan seva una cançó que encaixa perfectament en l’espai d’aquell buit interior, i altres deixem que un poema ens trobi perquè els seus versos ens expliquin allò que sentim i que no sabem verbalitzar. Davant aquests dies aspres, intensos, convulsos, tota l’esperança que pot contenir un poema com “Preludi d’aire” d’Esteve Plantada (“Big Bang Llàtzer”, Lleonard Muntaner Editor, 2016). Prenem aire, i que el món recomenci, suau.

Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay

-Publicitat-