Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932 – Sant Cugat del Vallès, 2015)
cal canviar d’amant i de somriure
com qui s’emprova un barret nou, i mira
d’acomodar-se a un nou paisatge.
sentir-se viu és traslladar sovint
la calaixera dels records
de cambra en cambra.
sempre, però, morim d’un bes de massa.
En aquesta tardor de dies feixucs i ombres massa llargues, cal buscar la bellesa que ara no se’ns fa tan evident, que sembla que s’amagui de nosaltres, en les petites coses que ens il·luminen el rostre i fan més lleuger l’ànim. Sentir-se viu, al cap i a la fi. Tal com diu Francesc Garriga en aquest poema del seu llibre “Setembre”, potser el secret radica en moure sovint els mobles de la memòria. I estrenar la mateixa vida, un i altre cop, com si fos nova.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay