Carmen Juan (Alacant, 1990)

Fuimos niñas que no sabían no podían no querían.

Jugábamos a deformarnos.
A ser el bicho. Arrastrábamos
el uniforme por las paredes recién encaladas,
las palmas, las mejillas por las paredes recién
encaladas, como lagartos, para volver a la fila
ropas blancas, manos blancas, caras blancas, para
escucharlas escupir mira, es el bicho, mira.

Las niñas niñas nos miraban de reojo.
Que no te roce, que no te toque.
Que no
te contagie.

Escriure des de la diferència, des del racó incòmode de no ajustar-se a allò que s’espera de nosaltres també vol dir escriure des de la llibertat de ser un mateix, d’anar més enllà de models i patrons. A “Amar la herida” (La Bella Varsovia, 2014), Carmen Juan parla d’aquest sentir-se fora de lloc en una infantesa on la pròpia identitat es troba en un estat latent, podríem dir larvari, però que, malgrat la seva joventut, és plenament conscient de la seva diferència. Carmen Juan va aconseguir amb aquest llibre el VII Premio de Poesía Joven Pablo García Baena.


Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

Escriu el teu comentari
El teu nom