Michel Houellebecq (Saint-Pierre, Illa de La Reunió, 1956)

Quand la nuit se découpe en oiseaux ralentis
Que les jours n’offrent plus aucune alternative
Il faut cesser de vivre, sans retard et sans bruit
Le néant nous propose une paix relative

À moins d’imaginer que nous allons revivre
Revivre sans conscience, que nos atomes idiots
Répétitifs et ronds comme des billes de loto
Vont se recombiner comme les pages d’un livre

Écrit par un salaud
Et lu par des crétins.

//

(Quan la nit es desfà en lents ocells
I els dies no ofereixen ja cap alternativa
Cal deixar de viure, sense demora i sense soroll
El buit ens proposa una pau relativa

Llevat que imaginem que tornarem a reviure
Reviure sense consciència, que els nostres àtoms idiotes
Repetitius i rodons com les boles de loteria
Es recombinaran com les pàgines d’un llibre

Escrit per un cabró
I llegit pels cretins.)

Res no escapa a la particular mirada de Michel Houellebecq, ni tan sols quan escriu sobre quelcom tan metafísic i transcendental com l’existència. La seva poesia és contundent i sorneguera, despullada de qualsevol ornament, dura com la realitat que ens envolta. Amb el seu habitual to àcid i directe, Houellebecq ens presenta la seva pròpia versió del més enllà en aquest poema extret del seu llibre “Configuración de la última orilla” (Anagrama, 2016).


Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

Escriu el teu comentari
El teu nom