Manel Marí (Eivissa, 1975)

Un sol record vulnera l’ànsia aquesta
d’enviar al pou distant de coses mortes
una vida sencera: la carícia
impecable, l’instant primer en què férem

que, d’alguna manera, s’aturés
tot l’espai del voltant, i el temps, i l’esma…
la carícia primera, la bestreta,
el proemi de tant o la conjura.

Si t’ho penses, és ara, a mitja vida,
quan t’has guanyat el dret de mirar enrere
i potser tens encara un mínim marge,

que entens com és d’estret el curs dels anys
i malgrat el retret de tanta errada
hi ha una imatge preclara que et sap viu.

D’on ve aquesta dèria de fer balanç del que ha estat l’any que hem deixat enrere? Potser és una manera de fer transcendir allò que hem viscut en aquest període de tres-cents seixanta-cinc dies que acabem de tancar, que en certa manera ens resistim a deixar passar sense cap mena de dol o cerimònia. Aquest poema de Manel Marí, inclòs al seu llibre “Tavernàries” (Edicions Bromera, 2016), guanyador del Premi València Alfons el Magnànim de Poesia 2016, captura aquest esperit del pas del temps i el seu parany. Que cal saber mirar enrere per saber-se viu en aquest present tan efímer i esmunyedís. Bon Any 2018 a tots.


Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay

-Publicitat-