Una exposició a la sala Espacio de la Fundacio Teléfonica reivindica la figura de set dones ballarines i coreògrafes del segle XX que van creure en la necessitat de crear noves formes d’expressió i d’alliberar el cos femení enfrontant-se a les convencions socials i al rígid cànon del ballet romàntic. Isadora Duncan, Loïe Fuller, Joséphine Baker, Tórtola València, Mary Wigman, Martha Graham i Doris Humphrey van establir les bases de la dansa moderna gràcies a la seva creativitat, la seva revolucionària posada en escena i el seu estil de vida transgressor.
Cadascú de nosaltres som cos. Encara que moltes vegades pensem més aviat en que tenim un cos i el vulguem estètic i tinguem l’obsessió de que s’assembli a algun altre que no és el nostre. Ideal impossible d’assolir perquè tots som diferents i únics.
Aquest cos nostre té capacitat d’expressar. No només coreogràficament, és clar. “Les emocions són sempre corporals” diu Hilda Wengrower, autora del llibre La vida és dansa. I el cos no sap callar. Totes les experiències que vivim, afecten al nostre cos i queden registrades en la nostra ment, tal com expressa Alexander Lowen, terapeuta de bioenergètica. Tendim a no donar importància a la nostra experiència corporal i afectiva i en canvi sobrevalorem la cognició i racionalitzem en excés. Conèixer el nostre cos ens ajudar a reconèixer-lo, sentir-lo, expressar-lo i desbloquejar-lo.
