Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972)
Em vaig rentar la cara al safareig
que hi havia al corral de cals teus pares:
herbes molles i molsa a tot arreu.
Tots dos hauríem volgut tenir un riu
al davant: una força cabalosa,
ingovernable, que ens estalviés
els adjectius i, sobretot, les minses
excuses per deixar de ser qui fórem.
La identitat és una qüestió
que tendeix a cobrir-se de lleganyes.
Sebastià Alzamora torna a la poesia amb “La netedat” (Ed. Proa, 2018) nou anys després d’haver aconseguit el premi Carles Riba amb l’obra “La part visible”. “La netedat” no enganya, com el cotó d’aquell majordom d’anunci: el jo poètic se sent brut i necessita tornar a sentir-se net. I ho fa poema a poema, desvestint-se a poc a poc per mostrar-se nu i enfrontar-se així als propis errors, a les virtuts, a l’enyor d’un passat cristal·lí i immaculat. Alzamora acompanya els poemes amb uns dibuixos de l’autor Julio César Pérez que reforcen visualment la idea de brutícia i netedat.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
