El nostre comportament habitual, el nostre fer quotidià, és molt menys lliure del que volem admetre o reconèixer, perquè preferim pensar-nos lliures que no pas saber-nos “alienats”. Però la certesa és que funcionem segons unes convencions socials que ens fan seguir unes normes establertes. Des de petits aprenem a “comportar-nos”, és a dir, a actuar segons s’espera en cada situació i no segons ens dicten els nostres impulsos.
Certament, això és el que fa que conviure en comunitat sigui factible. Però també, ens converteix en éssers una mica continguts. Que riuen, parlen, ballen, criden, es mouen, expressen emocions… només quan toca i de la forma que toca.
L’Anna Mantzaris, del Royal College of Art, és l’autora del premiat curtmetratge, Enough. I ens parla d’aquells impulsos que tots hem sentit alguna vegada però que no hem arribat a deixar anar. Perquè tot té un límit i els nostres actes tenen conseqüències.
Què passaria si no ens reprimíssim? Si alliberéssim els nostres impulsos? Recordeu aquell acudit de les dues possibilitats? La cosa aniria així: Si el meu impuls em porta a llençar una pedra poden passar dues coses. Que toqui a algú o que no toqui a ningú. Si toca a algú poden passar dues coses, que prengui mal o que no pregui mal. Si pren mal poden passar dues coses, que sigui greu o que no ho sigui, si és greu poden passar dues coses, que es mori o que no es mori…. Potser millor no tiro la pedra.
Bona setmana
