Divendres 12 de juny al 31 de juliol 2020
Galeria Sis. Travessia de la Borriana, 6
Inaguració: 19.00 h
Entrada lliure
Smoke the world. Samuel Labadie al Sis
«He fumat unes cinquanta cigarretes per dia durant cinquanta anys.
Això fa un total d’un milió de cigarretes. Una quantitat de
fum com per enfosquir el cel de Roma.»
— Marcello Mastrioanni
David Armengol, comissari de l’exposició
Has intentat deixar de fumar en diverses ocasions, però mai ho has aconseguit. De fet, jo sempre t’he conegut fumant. Més enllà de fumar o no fumar, hi ha persones que tenen mentalitat de fumadores, i hi ha persones que no. Tu la tens, jo no.
Mantenir-nos fent allò que desitgem és sempre complex, costós. A vegades, resulta gairebé impossible. A vegades, determinades necessitats ens porten a deixar de banda allò essencial, i allò que realment som s’esvaeix, i desapareix a favor de coses més rendibles. És llavors quan la necessitat de l’hàbit juga un paper determinant. No poder deixar de fumar. No poder deixar de dibuixar.
Smoke the World no és un al·legat sobre el fumar, sinó un tribut a la pràctica del dibuix convertida en necessitat de fum. Aferrar-se al fum simplement perquè no pots estar sense ell. El dia a dia col·lapsa el temps disfuncional, l’extingeix, però el fum el busca, el fum el troba, el fum el cuida.
Fumar és gairebé un acte reflex. No té sentit, ni objectiu, ni pretensió, simplement succeeix. I en el seu esdevenir, fumar implica un temps de dedicació de qualitat. Ara fumo. Puc fer altres coses, però ara estic fumant. No em puc oblidar de fumar.
Alguna cosa semblant ocorre amb la teva relació amb l’art, i amb el dibuix. Més enllà de tenir en ment una exposició, més enllà d’una fita específica, vas a l’estudi i dibuixes. No és un entrenament, no és mantenir-se en forma –un símil que funciona amb el fumar, difícilment funcionarà amb l’esport– sinó que és un esdevenir del qual no pots prescindir. És un hàbit, una rutina, un vici. Fumes, i el dibuix perviu.
Fa cosa d’un any, en el teu estudi, em vaig enamorar de Smoke the World, una pintura-manifest que, absurdament, llança un missatge poderós i inútil: fumar el món. Es tracta d’un comunicat controvertit, sinistre; però, al seu torn, amaga una preciosa declaració d’intencions sobre la teva manera de fer art; un art que, com el fumar, succeeix per necessitat, succeeix sense esperar res a canvi.
Smoke the World ens va portar a fantasiar amb aquesta exposició, i es va convertir en el seu germen inicial per a reivindicar una pràctica del dibuix que no depèn de visibilitat per a existir. Òbviament, quan succeeix –com ara- tot cobra sentit, però realment no depèn d’això. I aquesta llibertat es posa de manifest en el teu temps de taller; un temps de fum on, sense jerarquia aparent, tot conviu sense l’ansietat per legitimar-se. Petits objectes fets amb burilles, dibuixos gràfics i textuals, anotacions en quaderns, pintures de diferents grandàries, intuïcions, obsessions i noves idees a desenvolupar…
Més animats per la vida íntima del taller que per la vida pública de l’ exposició, Smoke the World posa en escena la intensitat processual dels teus hàbits com a artista. I aquí succeeix una cosa bonica i imprecisa: incidir en els processos genera una grata pèrdua de control en el resultat final. Penso en la instal·lació de tots els dibuixos extrets d’un dels teus quaderns, assumint una totalitat dispar que mai va ser pensada per a ser exposada, però també en la nova sèrie de dibuixos abstractes fets amb cendra, i fins i tot en la idea que em vas comentar sobre les coreografies del públic en els concerts de Death Metal…
D’això tracta Smoke the World. De necessitar el fum i de trobar-lo sempre en el taller.
