El poema

Amalia Bautista (Madrid, 1962) Cuando nos dirigimos al amortodos vamos ardiendo.Llevamos amapolas en los labiosy una chispa de fuego en la mirada.Sentimos que la sangrenos golpea las sienes, las ingles, las muñecas.Damos y recibimos rosas...

David Madueño (Sabadell, 1976) Viure, com un pacte a repèl.Posar la mà al foci deixar-la-hi, fins sentirque t’estàs cremant. Quatre versos, tan sols, per dir tantes coses. No li’n calen més al bon poeta. Amb aquest...

Retorn. Poema d'Amadeu Vidal i Bonafont.

Aurora Luque (Almería, 1962) Es tan corto el verano.Diálogos joviales del aire con la piel.La morbidez ficticia del agua en la piscina.el deseo espacioso,la lujuria del sol.De pronto un viento hurañodesinstala las hojas voluptuosas.Y luego...

Gemma Casamajó (La Portella, 1974) La casa on vas créixer mai et marxa com et marxen els trens, com no et marxa l’amor aquell que sempre serà neu a dalt de la muntanya. Tothom, qui més qui menys, ha vist trontollar els...

Amalia Bautista (Madrid, 1962) A veces es muy fuerte la tentación, las ganas de abandonarlo todo, de dejarse, que ya no son edades, ya no es tiempo, que ya está todo hecho, muy mal hecho. Es fácil la pereza...

Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) Tota jo carn tèbia de cirera de junyte’m faig ofrena de pell xafogosamentre em neix el primer dia d’estiuentre els cabells embullats i la voluntat fràgilde qui se sap...

Xavier Molina (Sabadell, 1969) Que diguessis que sí. Volguessis ma delicadesaRegissis el mal a través del raonamentT’elevessis damunt la mediocre boiradaM’eixuguessis aquella llàgrimaEstripessis la prudènciaContaminéssim de virtut. Desitjava. Construir poemes de la mateixa manera com s’aixequen els murs...

Laia Prat (Barcelona, 1982) Aquell diaérem tu i jo,agitant-nos amb follia.Quatre cames, quatre braços,les extremitats:quaranta dits buscant-se,dues pells,més de tres-cents racons sublims, unes carícies,la voluntatde metamorfosar-nos. Avui, però,hem mudat les nostres pells,i hem deixat abandonats tots...

Sònia Moya (Cerdanyola del Vallès, 1981) Una cova, el poema no escrit. S’amunteguen les pedres en desordre i en els solcs obscurs de la roca, la poesia. No és fàcil definir la poesia. Ni tan sols els poetes troben que sigui tasca fàcil...