Míriam Cano (Molins de Rei, 1982)
Tota jo carn tèbia de cirera de juny
te’m faig ofrena de pell xafogosa
mentre em neix el primer dia d’estiu
entre els cabells embullats i la voluntat fràgil
de qui se sap reincident i no fuig.
La por de sempre descriu paràboles perfectes
precises com el vol de les gavines a la platja,
com la bellesa del perill en la distància.
Llegir ‘Estocolm’ i, davant l’escletxa que s’obre sota el títol del poema, intuir-ne el sentit en clau de país nòrdic. De sobte, però, que aparegui la idea d’un estiu a cop de vers. Aquesta és la màgia que practica Míriam Cano per hipnotitzar i sorprendre el lector. La poeta dibuixa un dia de juny enmig d’un poema, i ens hi transporta subtilment a través de les imatges que trena delicadament. Acollim, doncs, un record d’estiu per encetar una batalla contra l’hivern i, d’aquesta manera, tenir un motiu per negociar una treva amb el fred.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
