Amalia Bautista (Madrid, 1962)
Cuando nos dirigimos al amor
todos vamos ardiendo.
Llevamos amapolas en los labios
y una chispa de fuego en la mirada.
Sentimos que la sangre
nos golpea las sienes, las ingles, las muñecas.
Damos y recibimos rosas rojas
y rojo es el espejo de la alcoba en la penumbra.
Cuando volvemos del amor, marchitos,
rechazados, culpables
o simplemente absurdos,
regresamos muy pálidos, muy fríos.
Con los ojos en blanco, más canas y la cifra
de leucocitos por las nubes,
somos un esqueleto y su derrota.
Pero seguimos yendo.
Vermells i blancs. I totes les seves tonalitats per descriure la passió i la derrota. Així és com la poeta Amalia Bautista acoloreix aquests versos per parlar-nos de l’amor i de les seves conseqüències quan ens manca. Un poema que ens recorda que els humans ensopeguem més d’un cop amb la mateixa pedra. I que, malgrat ofegar-nos en la buidor del blanc, sempre tornem de nou a cercar l’amor per tacar-nos del seu vermell de foc. Perquè som tot contradiccions, dèries, desitjos i contrastos. Que no ens manquin mai els colors, ni les ganes de sentir-nos vius.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
