Aurora Luque (Almería, 1962)
Es tan corto el verano.
Diálogos joviales del aire con la piel.
La morbidez ficticia del agua en la piscina.
el deseo espacioso,
la lujuria del sol.
De pronto un viento huraño
desinstala las hojas voluptuosas.
Y luego un apagón,
un descuento de luz,
un golpe a la alegría animalesca.
El olor a marina se interrumpe.
Vivir es ir gastando los veranos.
El consumo de vida se factura
en julios y agostos.
Qui no guarda un estiu infinit al racó de la memòria on tornar quan la vida ens maltracta una mica? Dies de sol lluent, de blaus perfectes, d’hores llargues entre els nostres dits impacients. Estius amb regust d’infantesa que han crescut dins nostre fins esdevenir immensos, eterns. És tan curt ara, l’estiu. Tant que els seus dies se’ns escolen entre els dits encara impacients, i davallen ràpids fins a aquell mes cruel que és el setembre. Al poema que dona nom al llibre que ha estat nomenat Premio Nacional de Poesía 2022, la poeta Aurora Luque ens recorda com de breu pot ser un estiu i el posa en valor. I és que tots nosaltres estem fets una mica d’aquells juliols i agosts sense límits. Després d’aquest poema, deixarem de comptar els anys en primaveres.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
