Cada dia una cita amb Fina Miralles
L’historiadora de l’art Maia Creus comparteix, durant els dies de confinament, una cita diària de l’artista Fina Miralles, a partir de les seves Paraules fèrtils (1972-2017).
Continuem amb aquests textos que ens tocaran de prop, que ens arribaran endins, que no ens deixaran inerts. Podeu veure els dies 1 al 20 aquí. i del 21 al 40 aquí.
DIA 41
«La unió de l’humà i el diví
filla de Déu i filla dels homes
filla del món.
Cos físic
cos mental
cos emocional
cos místic:
el cos conscient, la ment o el pensament
l’ànima o els sentiments i les emocions,
l’esperit.
Soc d’ací i d’allà.
Criatura del cel i de la terra»
(Llibreta, Sabadell, 1996) (Tot és un, Memorial, 1996, oli s. tela)
DIA 42
«Unida per sempre més
dins i fora meu
a la gran unitat de la Vida plena,
de l’existència eterna,
de tots els temps, de tots els llocs,
de tots els éssers sense separació.
La Unió Còsmica i total
de tot lo viu.»
(Testament essencial, Cadaqués 2009) Arxiu Fina Miralles Fundació Ars.
(Flora, Memorial, 1996, oli s. tela) Museu d’Art de Sabadell
DIA 43
«La pintura és la pinzellada de la pintura.
La pintura és un fer que desvela.
La pintura és un ull obert i un altre d’obert.
La línia és l’excusa per donar vida al buit»
(Plec de fulls manuscrits, Sitges 1993-1994) Museu d’Art de Sabadell
(Geni, Memorial, 1996, oli s. tela) Museu d’Art de Sabadell
DIA 44
«Tot el que és del cel
descendeix.
l’aigua, l’arrel
i la serp.
Allò que és de la terra
ascendeix immaterial.
… i com s’assemblen
les profunditats a les altures»
(Plec de manuscrits, 1989) Museu d’Art de Sabadell
(Ouroboro, Memorial, 1996, oli s. paper) Museu d’Art de Sabadell
DIA 45
«L’harmonia de les esferes. La música és la veritat còsmica, la música esfèrica com el moviment de les estrelles.
La música humana una expressió de l’ànima còsmica.»
(Del text: Reflexos i reflexions, trobada internacional de performance, la Muga Caula, Les Escaldes, Girona, 15-setembre-2002) Arxiu Fina Miralles, Fundació Ars
(Aum, Memorial, 1996, oli s. tela) Museu d’Art de Sabadell
DIA 46
«L’oceà del cel
L’oceà del somni
L’oceà místic
L’oceà marí
L’oceà de l’existència
L’oceà del pensament
L’oceà del Buit
La unió dels Oceans»
(Text manuscrit, Cadaqués, 2013) Arxiu Fina Miralles Fundació Ars
(Fotograma de l’acció: La unió dels oceans, Cadaqués, 2012) Arxiu Fina Miralles Fundació Ars
DIA 47
«La unió dels oceans, la unió amb la gran Mare.
Estimo tant la vida que quan deixi aquesta forma, oblidi el meu nom i esborri la història, seré unida íntimament a ella en la força del vent, preparant amb tots vosaltres la unió dels oceans.»
(Text manuscrit, Cadaqués, desembre 2012) Arxiu Fina Miralles Fundació Ars
(Fotograma de l’Acció: Esborrar el rastre, Cadaqués, 2013) Arxiu Fina Miralles Fundació Ars
DIA 48
«Per la profunda tendresa que ens ve de Déu en tota cosa creada»
(Llibreta manuscrita, Caen, 1990) Museu d’Art de Sabadell
(Fotograma de l’Acció: Acariciar la pedra, Cadaqués, 2013) Arxiu Fina Miralles Fundació Ars
DIA 49
«Els Arbres són homes quiets,
els homes són Arbres que caminen.
L’arbre, cosmos vivent en perpètua regeneració, evolució.
L’arbre del món que sustenta el món.
L’arbre del món, l’escala, elevació.»
(Llibreta manuscrita, Cadaqués, 2008) Arxiu Fina Miralles Fundació Ars
(Fotograma de l’Acció: Acariciar l’olivera, Cadaqués, 2013) Arxiu Fina Miralles Fundació Ars
DIA 50
«Deixar-se sentir, sentir-se»
(Llibreta manuscrita, 1993)
Museu d’Art de Sabadell
(Fotograma de l’Acció: Acariciar el cos, Cadaqués, 2013) Arxiu Fina Miralles Fundació Ars
DIA 51
«Solament aquells que tenen la innocència dels infants agafats de la mà del monstre podran creuar la porta del Paradís»
(Llibre: De la llum cap a la llum. Edicions de la Nau Côclea 008) Arxiu Fina Miralles Fundació Ars
(Fotograma de l’Acció: Dibuixar a la sorra, Cadaqués, 2013) Arxiu Fina Miralles Fundació Ars
DIA 52
«Desaparèixer per sempre
no vull res
no necessito res
no m’obligo a res
no ofereixo res
i formar part de tot
de l’aire
del buit
i de la font
del somriure
i del sol.
Filla del cel
Filla del sol
Filla Divina.»
(Llibreta, Cadaqués, 1994) @Museu d’Art de Sabadell
(Fina Miralles, Cadaqués 2011. Arxiu Aire Joan Casellas
DIA 53
«El nostre cos, el cap i especialment el crani, des de temps molts remots, ja simbolitzava les tres grans forces de l’univers: creació, protecció, destrucció. I al mateix temps, les forces humanes universals. La trena és la forma que resulta de la unió dels dos hemisferis, el dret i l’esquerre, la mare i el pare, lo femení i lo masculí, la meditació i l’acció, la concentració i l’evasió, el yin i el yang. I la tercera potència és l’invisible i tot el que pertany al món de l’inconscient, l’instint, lo intuïtiu i tot el que no es veu.»
(Text per a la trobada Corpologia núm. 5, Jardins de la Mercè, Girona, desembre 2011) Arxiu Fina Miralles Fundació Ars
(La polaire. Le etoile du nord. oili s. tela, 1990) Museu d’Art de Sabadell
DIA 54
(1) Fragments d’un text de @pilarbonet sobre FinaMiralles (maig 2020).
En els primers dies d’aquesta situació d’alerta sanitària que vivim, estranys i per tant pertorbadors, em vaig topar amb la imatge d’una obra de la Fina Miralles que em va commocionar per la seva potència visual i intensitat espiritual. La vaig posar al Facebook per compartir-la, sentia que era una icona mística lluminosa, com un talismà que ens ajudava a percebre allò que els ulls no poden veure però l’esperit ens recorda constantment.
La vaig compartir, sabia que molta gent podia entendre un missatge més enllà de la primera capa de visualitat. No és una dona lapidada, no ha patit tortura ni és morta, és una dona emancipada i lliure que penetra en els elements naturals i de vida sense cap mena de ficció. Ella és una artista que al llarg de la seva vida deixa escrites les experiències de manera breu, senzilla i amorosa: “Cal fer l’obra amb un esperit lliure, “L’artista no és un creador, és un mèdium, un instrument”, “L’art és màgic, és el sentiment col·lectiu, és l’ànima humana…” (Fragments de “Paraules fèrtils 1972-2017”). Aquestes paraules, els seus escrits, s’han recopilat en una bella edició preparada per Maia Creus, la investigadora que més ha estudiat i coneix l’obra de Fina Miralles. Petits relats, missatges contundents.
La imatge d’aquesta obra és en blanc i negre, austera com els paisatges lleidatans de la Serrallonga familiar. La fotografia emmarca l’èxtasi d’una performance que l’artista va fer el 1974 a la natura. Directament immersa en el lloc i els elements del paisatge. Forma part de la sèrie d’accions corporals entre la dona –ella- i els arbres, la terra o les pedres. Un treball que va ser poc llegit en aquells anys setanta però que ara emergeix com un esclat magmàtic entre les generacions més joves que hauran d’encarar les crisis espirituals, socials i mediambientals del futur immediat. Estic convençuda que la Fina Miralles, com a dona visionària, s’avançava als cicles del temps per aportar-nos imatges i veus sobre allò que realment és important en ple naufragi dels ideals moderns de producció i guanys econòmics: el retorn a l’origen, la corporalitat, la llibertat, la fraternitat, la cultura de les dones, els cicles de la natura, el treball artesanal o la llengua mare.
Fotografia: Fina Miralles. Cos cobert de pedres, abril 1974, de la sèrie: Relacions del cos amb elements naturals. Document fotogràfic de l’acció, b/n
DIA 55
(2) Fragments d’un text de @pilarbonet sobre FinaMiralles (maig 2020).
A la imatge de Fina Miralles, veiem el seu cap encerclat d’un mandala primigeni i geològic. El rostre emergeix d’un munt de pedres seques que la cobreixen com si fossin alhora una mortalla i també un sac amniòtic. Vaig tenir la visió d’un enllaç potent entre l’inici de la vida i els rituals de pas, no com un passatge terminal sinó com un cercle d’espirals per les quals transita l’experiència de la matèria, el temps i les energies. En aquesta acció s’enllaça el passat i el futur, el cos i l’ànima, el subsòl i l’univers. L’obra és senzilla en artificis i poderosa en la reverberació que ens colpeja.
El que més em fascina és que Fina Miralles, amb els ulls tancats, està relaxada i bella com un poema secret que es llegeix a cau d’orella. La dona que es deixa vestir de pedres manté un somriure de plenitud vital, l’escalfor pètria la reconforta i el seu pes la fixa al lloc. Les pedres són la transformació de la matèria orgànica a través de milions d’anys, també la base de la construcció de llocs per habitar. Són mostra de l’alquímia sagrada de la naturalesa que l’artista relata en els seus escrits en termes de germinació i humilitat: “Vinc de la flor, de la llavor, de l’alga”. Fina escriu sobre la vida igual que dibuixa o crea un temps de corporalitat. Instants i materials que ara, en aquest confinament sanitari, tenen més lectures i capacitat de transformació. Les pedres (la natura) posseeixen poders guaridors, ho sabem. La Fina ens ho recorda.
Fina Miralles. Cos cobert de pedres, abril 1974. De la sèrie: Relacions del cos amb elements naturals. Document fotogràfic de l’acció, b/n
DIA 56
(3) Fragments d’un text de @pilarbonet sobre FinaMiralles (maig 2020).
Aquesta imatge de Fina Miralles, ja coneguda i estudiada, la sento com una poderosa icona de present capaç de fer-nos imaginar futurs. Vint-i-cinc anys després, un temps ínfim pels cicles còsmics, emet una radiació mística que ara podem atendre millor que abans.
En la seva saviesa moltes artistes visionàries com la Fina elaboren les obres sense preocupar-se pel temps de la immediatesa o la rendibilitat (èxit o diners), i ens indiquen que “les seves obres són pel futur” (com deia Hilma af Klint, Emma Kunz o Josefa Tolrà). Ara el futur ja és aquí, la Fina te preparades les llavors i germinaran. Elles són visionaries capacitades per transitar entre el passat i el futur i la seva producció està vinculada a la voluntat o missió de vida de fer germinar la llavor de la pau i la fraternitat en un món en procés d’autodestrucció. Aquesta voluntat les fa dones sàvies, destres en els sabers esotèrics i les veritats fundacionals. Fina Miralles ens ha explicat l’experiència de “la Veu” que guia els seus propòsits de vida i creació, ella igual que moltes d’altres no viu de l’art sinó que viu per l’art reparador. La solitud les fa fortes i els hi permet mirar endins d’elles i tenir l’experiència dels instants resplendents del coneixement místic, allò que passa sense avís i que capgira les perspectives de la realitat.
Ens és fàcil observar que ara l’art mostra més que mai la seva voluntat de retornar als llocs naturals, al món rural i la cultura de la pagesia que és un cultiu de petites llavors, de cura i germinacions sanadores. Llaurar els camps eixuts on esclatarà de vida, preveure un futur digne i sostenible són missions de vida que Fina Miralles, com d’altres artistes gestionen al llarg de la seva vida. La artista amb el cos cobert de pedres ens ofrena l’afecte i solidaritat amb els éssers humans. Molts artistes joves, que no van viure el temps empedrat de Fina Miralles i que de fet mai van estudiar aquestes artistes a la universitat, ara es meravellen veient aquestes accions o seguint els seus dibuixos d’aigua i espores còsmiques a les xarxes socials… Alguna cosa s’ha acabat, alguna ja s’ha iniciat… El nostre futur és a les seves mans.
Fina Miralles. Cos cobert de pedres, abril 1974. De la sèrie Relacions del cos amb elements naturals. Document fotogràfic de l’acció, b/n
[…] Weekand.net, « Una cita amb Fina Miralles. Paraules Fèrtils (3) » [en ligne] <https://www.weekand.net/2020/05/cita-fina-miralles-paraules-fertils-3/> […]