Fina Miralles. Paraules Fèrtils (1972-2017)
Museu d’Art de Sabadell (14 febrer- 29 abril 2018)
Exposició produïda amb motiu de la publicació dels textos de l’artista Fina Miralles en 4 volums. Edició de la Fundació Ars amb la col·laboració del Museu d’Art de Sabadell.
Maia Creus
La vida, la llavor, la flor, el fruit
Fina Miralles, després d’haver viscut de ple la revolta generacional de l’Art conceptual català dels anys setanta amb obres d’explícit contingut social i polític, i en plena empatia amb la cultura crítica que transformava tots els llenguatges de l’art, a inicis dels anys 80 sent la seva vida en crisi. Viure en crisi és per Fina Miralles reconèixer la necessitat d’il·luminar les ombres i d’obrir les potencialitats infinites que viuen dins seu, en el desig in-expressat, en el subconscient. La lleialtat a si mateixa l’obliga a donar cabuda i escolta a aquest cantó obscur de l’ànima i, en conseqüència, a triar el camí d’un saber arrelat en la vivència interior i en la pobresa de la veritat. Aquesta necessitat interior l’empeny a realitzar un viatge que, amb el temps, es rebel·laria com a esdeveniment transcendent, radicalment transformador.
En el relat de la seva trajectòria creativa i vital, l’artista Fina Miralles parla d’un moment decisiu en la seva vida. Una fissura que marca un abans i un després. Aquesta bretxa es va obrir a finals de 1983 quan empren viatge a Americà del Sud i, de la ma de dones representants de l’antiga cultura índia dels aimares, abraça sabers primigenis mentre es fon en una Naturalesa encara no del tot contaminada pel procés de liberalització de capitals i destrucció de cultures. Aquell viatge, aquella vivència, aquell passatge «vers el Cor i la Vida», ha quedat inscrit per sempre en la trajectòria creativa de l’artista a través de dues formes d’escriptura. El text manuscrit en centenars de llibretes i la seva obra visual de petit format sobre paper. Des d’aquell moment i per sempre, la paraula escrita i l’obra visual de Fina Miralles avancen plegades, no perquè siguin el mirall l’una de l’altra, sinó perquè mantenen entre sí llaços d’experiències i de coneixements subtils.
Un designi sembla guiar l’escriptura de Fina Miralles: la necessitat de convertir la veu interior en text com a mediació per viure d’una forma més lúcida, més conscient. Un exercici que reclama constància i motius dignes de ser consignats i escrits. Perquè els seus dietaris no són, simplement, una «literatura del jo» tal com podríem pensar, sinó que donen paraula a altres veus, diferents de la seva, que ressonen en ella. I això sense perdre la substància primera que és significar, donar sentit a l’experiència vivent. Com si la vida mateixa sol·licités l’escriptura. Com si la vida necessités de la paraula, la paraula que sigui el seu mirall.
L’escriptura de Fina Miralles parla d’aquest itinerari i mostra la confiança extrema de l’autora en el poder de consolació, però també de transformació, que tenen les paraules. A través de la paraula, Fina Miralles aprèn a viure amb si mateixa. Viure amb si mateixa, tal com diu Hannah Arendt, és parlar amb si, escoltar la veu interior i rebre-la com una mena de daimon socràtic que ens parla i ens impulsa a seguir el nostre desig més pregon, el més veritable i, a voltes, també el més secret i oblidat. El relat d’aquest procés queda transcrit entre les pàgines dels seus quaderns de viatge i s’expressa en les imatges dels seus dibuixos. Experiència i vivències significatives que accionen un profund procés de coneixement interior. Viure de cara a la pròpia realitat, reconèixer-la, portar-la a la vida. Prendre consciència de la pròpia alteritat o diferència, que interpretat segons la política de les dones vol dir donar pas al desig més íntim i fer-ne el centre de la vida.
Art i art de viure són, per Fina Miralles, la mateixa cosa: una filosofia de la vida en acció orientada a la pintura. «Per pintar», escriu l’artista, «cal entrar primer en el món de l’esperit». Imbuïda per la filosofia zen i el pensament filosòfic oriental, considera la bellesa en relació amb allò vertader, és a dir, «obra de l’esperit». Aquest terme, en la cultura xinesa antiga, s’aplica a una obra de qualitat inefable que suggereix una relació amb l’univers originari. L’ideal que anima l’art de Fina Miralles a finals dels anys 80 s’orienta vers aquest principi estètic: realitzar un microcosmos vital en el qual es manifesti i operi el macrocosmos. L’antiga pintura d’orient meravella perquè la seva història al llarg de segles transcriu el procés d’esdevenir espiritualitat visual inspirada. Hi domina, d’una banda, el concepte de polaritat (cel-terra; muntanya-aigua, llunyà-proper, etc.) i, de l’altra, el principi segons el qual, cada cosa té les seves pròpies lleis internes. Animada per aquestes dues idees, la pintura ja no es conforma a reproduir l’aspecte extern de les coses, sinó que busca discernir les seves línies internes i fixar les relacions ocultes entre elles. Fina Miralles es fa seus aquests principis estètics i es lliura en cos i ànima a «trobar» la pinzellada impersonal, atès que, tal com escriu ella mateixa «el vertader artista no s’expressa a si mateix, sinó que transmet un llenguatge comú a tots els humans i totes les cultures».
Si la pràctica de l’art dona visibilitat als artistes, Fina Miralles tria esdevenir imperceptible, esdevenir món; la intensitat i l’entusiasme li fan de mediadores. Esdevenir imperceptible significa esdevenir una amb la naturalesa i mai deixar de créixer i de fluir amb ella.