A París, una exposició fotogràfica a la Maison Européenne de la Photographie (MEP), Love Songs, ens parlava de la fotografia de la intimitat. Autors i autores com Nobuyoshi Araki, Nan Goldin, René Groebli, Emmet Gowin, Larry Clark, Sally Mann, Leigh Ledare, Hervé Guibert, o JH Engström ens convidaven a descobrir multitud d’històries íntimes i diversitat de patrons amorosos. Observàvem els primers dies de relació, el matrimoni i la lluna de mel, els petits plaers domèstics… però també el dolor de la separació o els últims dies compartits amb la persona estimada. La intimitat captada per la lent era revelada en tota la seva poesia i tota la seva franquesa.
I ens podem preguntar, la nostra intimitat revelada a través de les xarxes es converteix en intimitat apropiada? És a dir, qui té accés a la nostra intimitat es pot creure en el dret de poder formar-ne part? En el sentit d’opinar, criticar, compartir-ho amb altres, creure’s en el dret de ser-ne partícip, accedir a més informació, accedir a més espais íntims? Accedir al cos, fins i tot. O creure’s en el dret d’accedir-hi. Observar aquestes intimitats compartides pot provocar un fals coneixement de l’altre que afavoreixi l’activació del desig?
Per molt que mostrem o compartim imatges de la nostra intimitat a través de canals públics, cal tenir clar que el nostre espai físic o mental, mai hauria de ser envaït sense consentiment.
Text i fotografia portada: Gemma Cascón
