“El rostre és humà. És la part noble de la persona. És el lloc de la mirada. Lloc des d’on veiem i des d’on som vistos a la vegada” Jacques Aumont (A propósito de un rostro). I curiosament, el rostre és l’única part del nostre cos que no veiem mai, només davant del mirall.
Situar-nos davant la mirada dels altres, i fins i tot la pròpia, ens provoca un desassossec permanent. Ens ocultem darrera màscares que amaguen les nostres pors i vulnerabilitats. La por a la vellesa, per exemple. Pensem en els rostres moldejats a base de botox o cirurgia que, més que embellir-los, els desfiguren, alhora que els configuren en alguna altra cosa, potser reconeixible, o no.
Som màscara. Pura representació. “Puro teatro” cantava la Lupe. Emmascarar el rostre per ser algú altre. Fingir ser algú altre recreant una realitat anhelada. El rostre ens singularitza, afirma la filòsofa Belén Antuna (“El individuo y sus máscaras”), mentre que la màscara el que fa és ocultar aquesta singularitat i tendeix més a una categoria o estereotip.
Però ocultar-nos és també una forma de protegir-nos. El rostre emmascarat ha estat associat tradicionalment al perill, la clandestinitat i el secret. “Darrera la màscara, a l’empara del que no es veu, la nostra identitat queda en secret i som capaços de fer realitat els desitjos més prohibits amb una certa seguretat” afirma Servando Rocha, un dels comissaris de l’exposició “La màscara no menteix mai”, que es va poder veure al CCCB el 2022, un recorregut a través dels usos polítics de la màscara en la modernitat.
Mostra comissariada per Servando Rocha i Jordi Costa a partir de l’assaig del primer Algunas cosas oscuras y peligrosas. El libro de la máscara y los enmascarados (Editorial La Felguera).
Les màscares visibles o les invisibles. Les que mostren o les que oculten. Les que ens protegeixen o les que ens delaten.
