Gemma Casamajó (La Portella, 1974)
La casa on vas créixer
mai et marxa
com et marxen els trens,
com no et marxa l’amor
aquell
que sempre serà neu
a dalt de la muntanya.
Tothom, qui més qui menys, ha vist trontollar els fonaments de la seva vida en algun moment. És en aquests instants quan, ja sigui de forma conscient o inconscient, necessitem aferrar-nos a quelcom sòlid, ferm, sense fissures. Aquest element acostuma a ser un sentiment ben arrelat dins nostre: un amor, una amistat o la família. La poeta Gemma Casamajó evoca aquest concepte en aquest bonic poema del seu darrer llibre Domèstica maragda.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
