Immersió en els indígenes Ianomami al centre de fotografia KBr

Una immersió total en la vida dels Ianomami, segurament un del pobles indígenes més coneguts de l’Amazònia. És el que ofereix el KBr, el nou centre dedicat a la fotografia de la Fundación Mapfre a Barcelona. Després d’inaugurar-se amb les retrospectives de Bill Brandt i Paul Strand, des del 26 de febrer permet fer una apassionant viatge per l’obra i la vida –inclosa la part d’activista- de la fotògrafa Claudia Andujar, centrada en el seu continuïtat treball amb els Ianomami però també com a fotoperiodista de diversos temes socials, com el seguiment que va fer per a la revista Realidade del llarg viatge en tren de São Paulo a Bahia dels migrants que tornaven a casa després d’haver provat sort a la gran ciutat.

Als seus 90 anys, Andujar pot presumir d’haver conegut bé i de prop els Ianomami. Les seves fotografies de la vida i rituals dels indígenes al nord-oest de l’Amazònia brasilera (també viuen a a part de Veneçuela) són fruit de llargues estades que li van permetre una complicitat única. Als anys 70 fotografiava en blanc i negre i el seu treball no té la perfecció tècnica d’ara –aquell gra i dificultat de l’enfoc precís amb poca llum dins al selva- però la grandesa de la seva mirada autèntica i propera, quotidiana i espontània. Després va experimentar amb el color com a mitjà expressiu, com una “exploració metafísica del món dels ianomami”.

Al KBr les fotos en gran format pengen del sostre i t’hi passeges entremig com si fossis a una selva d’imatges. Nascuda a Suïssa i criada a Transilvània, on va fugir amb la seva mare durant l’Holocaust, Andujar sap el que és ser perseguit: el seu pare i familiars seus van perdre la vida en camps de concentració. Ella va viure també als Estats Units abans d’instal·lar-se al Brasil el 1955. Avui dia , tot i que no és una fotògrafa molt coneguda aquí, la seva obra es troba en grans col·leccions del món com el Museum of Modern Art de Nova York o la Tate de Londres.

Claudia Andujar aviat va agafar consciència dels perills que amençaven els seus estimats a ianomami i va passar a l’acció, no sense entrebancs. El govern brasiler la va obligar a estar-se un any a Sao Paulo, i això la va empènyer encara més a l’activisme. La mineria, els buscadors d’or que arribaven a milers sense control, les malalties, les tales massives per fer carreteres i camps… El món ancestral i fins aleshores intacte d’aquests indígenes amazònics podia desaparèixer en pocs anys. Les polítiques de Brasil, des de la dictadura a l’actual Bolsonaro (surt a l’exposició parlant en un vídeo poc encoratjador), han anat contra els ianomami.

El missioner italià Carlo Zacquini i l’antropòleg Bruce Albert van sumar esforços amb la fotògrafa per alertar del “genocidi”, amb ONGS, campanyes mundials i el líder ianomami Davi Kopenawa viatjant pel món per denunciar la situació. Davant les pressions a dins i fora, el Govern va acabar reconeixent la demarcació del territori Ianomami el 1993. Avui dia torna a plantejar amenaces a la seva existència.

L’exposició que es pot veure ara al KBr, una cita indispensable en la temporada cultural que amb el desconfinament comarcal des de dilluns passat ja no admet excuses, és fruit del treball i selecció de Thyago Nogueira, i concebuda originalment per l’Instituto Moreira Salles de Brasil. Inclou una instal·lació àudiovisual i dibuixos realitzats pels propis indígenes. Mentre ens deixem captivar per aquest testimoni visual únic, és inevitable reflexionar sobre la fragilitat de moltes comunitats i del seu entorn natural, però sobretot per les conseqüències dels nostres estils de vida i la imparable voracitat de polítiques basades en el lucre, el benefici a curt termini i la impunitat del més fort. 

Carles Cascón

-Publicitat-