Xavier Zambrano (Sant Sadurní d’Anoia, 1977)
Pessigar el temps
i treure’n un xiscle.
No travessar els dons ni els plaers:
fer-se copa rara,
passar de mà en mà com un poema;
i si algú, distret, ens deixa caure,
ser crit de vidre.
La poesia de Xavier Zambrano té quelcom d’hipnòtic: ens duu de la mà pels carrerons del record dins la ciutat fosca de la ment, i el viatge és tan enigmàtic com agradable. Potent i precís a l’hora d’escollir els mots per construir els seus poemes i així dotar-los d’imatges plenes de força, Zambrano atrapa el lector amb l’atmosfera peculiar que crea hàbilment des del primer vers. El poema que us oferim pertany al seu darrer llibre, “Va durar” (Viena Edicions, 2017), Premi Josep-Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2016.
Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay
