Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952 – Barcelona, 1998)

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nau que s’endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M’arrenco el collaret d’agres estrelles
i el mar se les empassa d’una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.

Maria-Mercè Marçal hagués fet seixanta-cinc anys aquest passat 13 de novembre si el càncer no se l’hagués endut. Poeta, professora, narradora, editora i traductora catalana, també va ser activista política, cultural i feminista. Marçal és una de les primeres poetes que parla de l’amor lèsbic, l’embaràs i la maternitat en la seva obra. Des d’aquesta secció del Week&, hem volgut retre-li homenatge tot recomanant un poema del seu llibre “Bruixa de dol”, publicat l’any 1979.

Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay

COMPARTIR

FER UN COMENTARI

Escriu el teu comentari
El teu nom