Maria-Mercè Marçal (Ivars d’Urgell, 1952 – Barcelona, 1998)

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nau que s’endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M’arrenco el collaret d’agres estrelles
i el mar se les empassa d’una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.

Maria-Mercè Marçal hagués fet seixanta-cinc anys aquest passat 13 de novembre si el càncer no se l’hagués endut. Poeta, professora, narradora, editora i traductora catalana, també va ser activista política, cultural i feminista. Marçal és una de les primeres poetes que parla de l’amor lèsbic, l’embaràs i la maternitat en la seva obra. Des d’aquesta secció del Week&, hem volgut retre-li homenatge tot recomanant un poema del seu llibre “Bruixa de dol”, publicat l’any 1979.

Secció realitzada per la poeta Anna Garcia Garay

-Publicitat-