Avui, com tants altres dies, m’he llevat d’hora per anar a treballar. Visc a més d’una hora del lloc on exerceixo i m’hi desplaço en tren (per allò d’ajudar una mica amb la sostenibilitat del planeta i contaminar menys).
En tots aquests anys hi he vist gairebé de tot. Hi he vist fer-se grans als habituals, que ja ens saludem com si fóssim amics de tota la vida, malgrat no sabem els nostres noms. Hi he vist créixer les noves generacions. Hi he vist com s’anaven substituint els diaris de paper per tablets i mòbils. Hi he vist tants canvis que enumerar-los tots és impossible.
Optimista de mena, sempre he volgut pensar que tota aquesta evolució ens feia avançar cap a societat millor, cap a ser millors persones. Però avui, aquest punt de vista m’ha canviat.
Pel tipus de feina que tinc, he d’anar amb vestit jaqueta. De vegades les faldilles són més llargues, i d’altres són més curtes. Escollir-ne una o altra depèn d’on caigui la ma quan obro l’armari. De vegades, canvio la faldilla per un pantaló. Amb això el que vull dir és que tinc dies de tota mena. Com tothom, vaja.
Com que el viatge que faig és llarg, procuro trobar un lloc per seure. Així, a banda d’anar més còmode puc acabar de llegir els informes que sempre tinc pendents o acabar de preparar les reunions del dia. Si no tinc feina, llegeixo un llibre o miro per la finestra.
De tant en quant, el tren ja arriba ple a la meva estació. Aquest matí ha estat un d’aquest dies. Venia tant ple que he hagut de fet tot el viatge dempeus, enxovada entre desconeguts. Deixant de banda la incomoditat que comporta el fet d’haver de mantenir l’equilibri quan no tens on agafar-te, normalment, no hi ha més problemes. Però avui ha estat diferent.
No recordo en quin tram del trajecte l’he començat a notar. D’entrada he pensat que era algú que s’havia vist empès cap a mi per alguna de les sacsejades del tren. Però quan aquest ha recuperat la linealitat, ell no s’ha separat. El tenia enganxat a l’esquena; notava el seu cos pràcticament sencer recolzat en el meu. Respirava just al costat de la meva orella. M’he remogut una mica per fer-li entendre que tant contacte no m’agradava, però no n’he obtingut el resultat esperat. Més aviat, n’he obtingut el contrari: ha començat un moviment de balanceig, refregant la part central del seu cos més estretament. La respiració se li ha accelerat.
He trigat una mica a entendre el que estava fent. Quan he pres consciència, m’he regirat amb contundència. He aprofitat l’avinentesa per deixar anar el colze enrere. No l’he encertat. Ha continuat la seva dansa. M’he tornat a regirar i aquesta vegada sí que he aconseguit una reacció, però no del meu assetjador sinó del passatger que estava davant meu. “A cops no aconseguiràs pas estar més ample”, m’ha recriminat. “No, no. El que vull és evitar al senyor que se m’està refregant pel darrere”, li he contestat. “Doncs si no et sembla bé anar atapeïda, queixa’t a la companyia. La resta de passatgers no en tenim cap culpa”, ha sentenciat. I he sentit un riure sorneguer a cau d’orella.
No m’ho podia creure. Algú tenia aquella conducta en ple dia, envoltats de gent, i no passava res! No només ningú se n’adonava, sinó que semblava que a ningú tampoc no li importava. He hagut de baixar en una estació que no era la meva.
Ara estic esperant el següent tren. Arribaré tard a la feina i hauré de sortir abans per anar a posar la denúncia pertinent. La meva vida s’ha vist afectada sense que jo hi hagi pogut dir res. I quan presenti la denúncia, què m’espera? Donar explicacions de per què he anat a la feina i no a desfer-me entre plors en alguna banda? Donar explicacions de per què avui portava una roba i no una altra? Donar explicacions de per què puc posar la denúncia sense arrancar-me els cabells? Potser, senyor que pren declaracions, l’única explicació és que no tinc perquè donar-li explicacions; que no hauria de ser a mi a qui li fes segons quines preguntes. Però el cas és que avui, de ben segur, em tocarà donar explicacions i el que més em commou és que ho hauré de fer perquè algú no entendrà que el que ha passat en el tren no ha estat culpa meva. Avui, tristament, m’he d’afegir a la llista del #metoo. Algú ha decidit abusar de mi i no li ha passat res. El pitjor és que ell seguirà amb la seva conducta, impunement perquè ningú li preguntarà res, i ni tan sols es prendrà la molèstia de mirar-nos als ulls quan ho fa.
Secció realitzada per Cris Xifra
Se agradece que se dé espacio a artículos que reflejan una realidad social que hay que cambiar. Es fácil empatizar cuando se expone la situación de manera tan directa, haciéndonos ver que la víctima puede ser cualquiera.