Fa anys, quan les úniques preocupacions que tenia eren aprovar exàmens i fer-me gran, vaig llegir un llibre que em va impactar. Ho va fer en dos sentits: el món que plantejava em va semblar interessant, però la idea de rerefons em va molestar profundament.

Planilàndia és una d’aquelles publicacions de poques pàgines que liquides en una tarda si no quedes amb amics. La història transcorre en un món pla —les tres dimensions queden reservades per als Déus— habitat per figures geomètriques i en el qual el nivell social es determina a partir dels angles que es tinguin: quants més angles, més amunt en la jerarquia. Les dones, en el llibre, són segments —més avall no es pot anar— i les fan caminar de costat perquè si ho fan de cara només són un punt que no es veu i punxa.

Però no us vull parlar més del llibre. El que de debò m’interessa és que el seu record m’ha portar a adonar-me de la “planitud” del món en què vivim. I és sobre això que voldria reflexionar en aquest Túrmix.

Sense ser-ne del tot conscients —jo no n’era— érem déus. Vivíem en un món en tres dimensions ple de color i diversitat de formes. Amb llibertat de moviment i d’expressió. És cert que hi havia diferències socials que molestaven, però, en general, anàvem fent sense massa problemes. Un dia —com en els contes per a nens i nenes— tot es va trastocar. Va arribar un virus minúscul i gairebé invisible però prou fort per a punxar el món que coneixíem. Ho va fer per multitud de llocs i el va deixar gairebé pla. Pels forats, van escapar els colors i les formes. També les llibertats.

Ara només som formes grises que caminem en fila índia i mantenen les distàncies. Avancem mirant-nos els peus, sense aixecar la mirada. Ens tapem la cara per evitar rampells afectuosos. Ens rentem sovint les mans per netejar-les de culpa. A aquestes alçades les tenim tant esquarterades que ja hem eliminat les ganes de contacte. La boca només la fem servir per acusar i els colors han marxat tant lluny que la bandera de l’arc de Sant Martí s’ha convertit en una escala de grisos.

El virus s’ha escampat i ho ha empastifat tot. Ens aïlla. Ens ofega. Ens paralitza. Ens confina dins de Planilàndia.

Però hem de pensar que, com en tota pilota punxada, queden petites cambres d’aire on, si ens hi repleguem, podrem respirar. On, si ens hi posem d’acord, podrem bufar alhora i reinflar el món. On, si fem pinya, recuperarem la calor humana. On, si hi deixem entrar la llum, hi recuperarem els colors. Perquè, qui vol viure en un món pla i gris quan es pot fer en un de tridimensional i en technicolor?

I si empenyem prou fort, si aconseguim que recuperi la forma i torni a ser rodó, segur que aconseguirem que tots aquells que no paren de trepitjar-nos, per mantenir-nos amb el cap acotat, caiguin i es perdin en la seva foscor. I segur que amb la unió de les nostres mans aconseguirem mantenir els forats tapats i a recer de nous virus.

Aleshores, quan tornem a ser déus i ja no ens haguem de preocupar per res més que no sigui gaudir de la vida, caldrà recordar que la pilota inflada només es mantindrà si seguim amb les mans unides.

 


Cristina Xifra, escriptora
Il.lustració: Rosa Gil
-Publicitat-