Avui, després de molt de temps de no fer-ho, m’he connectat al compte bancari. Havia endarrerit el moment per por de veure un número tan vermell i tan negatiu que em deprimís de per vida. Però no ha estat així i la sorpresa ha estat majúscula. Resulta que el meu compte tenia tants zeros a la dreta —els zeros bons, els que compten— que fins i tot amenaçaven de caure pel marge de la pantalla del portàtil. M’he desconnectat de seguida per evitar que no es produís un fuga de zeros que deixés el compte tan buit com el recordava.

Després, he obert els ulls, m’he tornat a connectar i només m’hi he trobat els diners de la nòmina acabada de cobrar.

Avui, després de batallar durant anys, he començat a treballar on sempre he desitjat. Per fi m’han reconegut la professionalitat. La perseverança s’ha vist recompensada. Les oficines són de somni: un espai obert amb vistes espectaculars de la ciutat, el mar i la muntanya. Llocs per la lectura, el descans i l’esplai —tenim billar i taula de ping-pong—. El cafè és gratuït i els horaris no existeixen. Cadascú s’organitza com millor li convé i ningú demana explicacions a ningú sempre que la feina es faci, és clar.

Després, quan encara no havia obert els ulls, el despertador m’ha sobresaltat. He consultat l’hora i m’he despertat de cop. Si no arribo puntual a la feina, ja em puc anar acomiadant dels incentius i del trasllat al lloc lliure que ha quedat al costat de la finestra. És un lloc molt cobejat perquè, malgrat només es veu la paret de l’edifici del costat, t’allunya del passadís i de què t’envesteixin els despistats que van més pendents del mòbil o dels papers que acaben d’imprimir que no pas d’on posen els peus.

Avui, després d’eternes hores de vol, m’he despertat en el paradís. He esmorzat i m’he estirat en una llarga platja de sorra blanca que està gairebé buida. Un sol suau em torra la pell mentre recupero les hores de lectura que em devia. El meu somieig va acompanyat per l’oneig d’un mar blau i transparent. Sento la melodia que entonen els animals en llibertat. Relaxació. Silenci. Pau.

Després, he obert els ulls i la ciutat m’ha colpejat. M’han arribat, en manada i sense pietat, tots els sorolls del carrer: clàxons, motors, crits,… estrès, presses, mal humor. El paradís s’ha esfumat i les úniques hores eternes de viatge que m’esperen són les que he de fer en el transport públic per arribar fins a la feina.

Avui, després de molt de temps, m’he llevat a casa meva. Jardí al davant i al darrera, dos plantes, quatre habitacions i una llibreria on guardar-hi tots els llibres sense necessitat de dobles files. He inspirat profundament i m’ha arribat l’olor de la mimosa acabada de florir. També les de la menta i l’alfàbrega que vaig plantat tot just ahir en el meu hort casolà recent inaugurat.

Després, fins i tot abans d’obrir els ulls, m’ha arribat, des de la cuina del veí, l’olor de fregit i m’ha recordat que el pis on visc no té ni jardins ni mimoses. Tampoc no tinc on col·locar l’hort urbà ni m’hi caben tots els llibres que voldria. De fet, per no tenir, ni tan sols té sortides a l’exterior.

Avui, després de dies d’espera, s’ha fet públic el número premiat a la rifa. La primera temptació ha estat obrir la cartera i comprovar si era l’afortunada. No ho he fet. No em cal. Sé que ho soc. O ho seré fins que l’obri i en comprovi el resultat. Si el comprovo, n’estic segura, la mala bava de la realitat em colpejarà altra vegada i ja n’estic cansada de tantes decepcions. No! Avui he decidit que no obriré els ulls i seguiré somiant perquè somiar encara és gratuït i no fa mal a ningú.

 


Cristina Xifra, escriptora
Il.lustració: Rosa Gil

-Publicitat-
COMPARTIR