Ara que sembla que el confinament s’acaba —ni que sigui només en certes franges horàries— he decidit fer balanç de tot plegat. Farta de sentir que ens encaminem cap a una nova normalitat en què les nostres llibertats i drets es veuran retallats —en pro del bé comú, és clar— no he volgut deixar-me endur pel pessimisme col·lectiu i n’he buscat la part bona. No ha estat senzill, no us ho negaré pas, però, malgrat tot, em sembla que n’ha sortit una llista prou ufana. Comencem.

La primera, i no per això la més important, és que per fi hem tingut temps per a posar-nos en forma. Les aplicacions i ofertes que han sorgit per tot arreu ens han permès descobrir pràctiques esportives i muscles que no sabíem ni que existissin. Mai com aquests dies hem fet patir els fonaments de pisos i cases saltant i exercitant-nos com si ens hi anés la vida. Si som capaces de mantenir les noves rutines adquirides, potser arribarem a temps de convertir-nos en olímpiques en les Olimpíades que s’han hagut d’ajornat fins a l’estiu de l’any vinent.

A més de futures olímpiques, també ens hem convertit en xefs de primera. L’obligació d’alimentar-nos combinada amb el tancament dels establiments de restauració, ens han fet passar moltes més hores a la cuina. Tantes, que les receptes de truita de patata de tota la vida, han evolucionat cap a una mousse d’ou amb esferificacions de patates cuites a baixa temperatura. Tot banyat, és clar, amb un bon vi de les nostres terres. La rebosteria no s’ha quedat enrere.

També hem contribuït a la recuperació del medi ambient. A banda de tots els animalons que hem vist recuperar terreny a la humanitat i a la baixada dels índex de contaminació, hem après a reciclar com mai: hem fet mascaretes amb samarretes velles i amb filtres del cafè; hem construït pantalles protectores amb garrafes d’aigua i classificadors de documents; hem fabricat EPIs amb bosses de plàstic i paper film. Feia temps que la imaginació humana no es posava a treballar de manera tan creativa i efectiva.

Parlant de creativitat —i sense voler fer més sagnia a un sector que prou malament ho està passant—, només voldria fer notar que per a la temporada vinent ens espera una oferta cultural més fornida que mai. Qui més qui menys ha après a escriure, ni que només sigui per contestar piulades. Segur que se’n podrà editar un bon recull. En dansa, ara tenim un munt de Sols Picó aconseguides a base d’assajar coreografies impossibles en balcons minúsculs. Musicalment parlant, hem après percussió a base de picar de mans. I pel que fa al teatre… bé, aquí ens hem quedat com als espectadors que érem però gaudint, ara, dels espectacles i les pantomimes amb què ens han delitat els polítics.

En la llista de noves aptituds adquirides també podríem incloure la pràctica del Feng Shui. Després d’haver-nos après de memòria Internet i les sèries i pel·lícules de totes les plataformes digitals hagudes i per haver, hem endreçat i ordenat les llars de tal manera que ni la Marie Kondo hi podria fer res més.

Així doncs, tornarem a la nova normalitat amb uns cossos a punt de caramel i unes aptituds físiques, culturals i d’equilibri amb la natura envejables. I, per si tot això no fos suficient, encara queda un darrer punt. Per a mi, el millor: hem perdut la noció del què, quan i a on. No hi ha separació d’espais perquè vivim on treballem i treballem on vivim. Tant podem posar una rentadora mentre atenem la trucada d’un proveïdor, com dinar sobre el portàtil per tal que no se’ns escapi cap correu electrònic. Tampoc no hi ha horaris i això ens permet assistir a una reunió de feina tant en horari laboral com a les tantes del vespre. Si cap d’aquestes dues franges no anés bé, també ho podríem fer durant el cap de setmana. No hi ha inconvenient en treballar amb les mascotes sobre la taula o que apareguin en una videotrucada i la conciliació familiar és plena. I aquí no s’acaba tot! Per primera vegada en la història, els caps s’han adonat d’aquesta nova realitat i no els importa! Tan és així que fins i tot estan disposats a deixar-nos seguir treballant des de casa. Per fi som lliures!

 


Text: Cristina Xifra, escriptora
Il.lustració: Rosa Gil
-Publicitat-
COMPARTIR