Imagina una paret en blanc. Aquella tabula rasa on no hi ha res i tot hi cap, un camp on sembrar absolutament qualsevol cosa real: si existeix hi cap, per molt magre que sigui. Hi cap una infància bonica, una infància gris, una infància negra. Hi cap una adolescència sencera, amb els seus excessos i els seus deliris de grandesa, també. Hi cap fins i tot una joventut. Una d’aquelles d’anar fent, una de les de buscar feina entre setmana i sortir els divendres a petar-se l’atur sencer; o una de fer bondat amb la parella de tota la vida pensant en fer família aviat.

Imagina la paret als 30 anys,  quan ja es veu força guixada. Hi ha hagut temps suficient com per començar a traçar un Pollock extraordinari, amb línies de tots colors travessant-se entre sí de formes diferents, com el reflex de totes aquestes persones que ens creuem durant una vida, amb diferents intensitats, colors i matisos: cada una deixa un rastre. Hi ha línies lleugeres de tots aquests rodamóns que coneixem quan viatgem sols. De vegades es fan gruixudes quan algunes persones ens marquen, en una conversa aparentment random en una ciutat que mai no havíem trepitjat. Altres vegades comencen amb força i s’esvaeixen en la buidor de la tela, com les amistats dels 15 anys que als 30 trobem en altres freqüències, i entre tanta corba i geometria també hi trobem algunes línies destacadament denses: són la mimesi d’un dessagnar-se, la resta d’uns òrgans vitals esquinçats per aquelles coses de la vida. Les línies zig zag, en diríem. O les línies espirals… O les línies llampec.

Hom es pregunta quan va fent anys si hi haurà un botó d’esborrar la pantalla. Si hi haurà el reset per algun lloc, o un esborrador d’aquells de llana, o un drap brut o un paper de wc, tant se val: de vegades només necessitem esborrar certs records. Però esborrar-los bé, que no en quedi cap rastre de línies passades, no fos cas que tinguéssim un dejà vú d’aquells. Cinematogràficament, en Woody Allen ho té clar: se li enfot el rastre de les seves pel·lícules perquè quan mori ja només tindran sentit com a font d’ingressos per a la seva família. Recordo veure una entrevista a Òscar Pérez en motiu de la brillant “La Millor Opció” on deia que seguia fent cine perquè un cop passa el temps oblida tots els patiments que ha costat fer la darrera peli; com a la vida quan repetim experiències masoquistes. I no recordo quin director deia que un cop acabava un film nou, se’n distanciava, com si allò ja no anés amb ell, com si ell ja hagués canviat pel sol fet del pas del temps i de finalitzar nova obra, convertint-se en una altra persona amb motivacions, gustos i plaers diferents. Altres directors dirien que les pel·lícules son part d’ells mateixos, extremitats no divisibles; com les ferides vitals que et defineixen. O el contrari, jo mateixa em deslligo dràsticament de cada projecte ja finalitzat i veig com es perd lentament en el mar de la vida, flotant com un vaixell de paper entre tantíssimes coses que naveguen amb mi.

Què meravellós seria tenir una onada d’esborrar petjades en la sorra. Com al mar, a la voreta del tot, quan trepitges fort sobre la sorra mullada i veus l’aureola d’aigua que es forma brillant al voltant del peu pel pes que va dibuixant la petjada. Llavors t’apartes uns centímetres i observes la onada pentinant la sorra, emportant-se tota possibilitat de reconeixement de la sola de la teva sabata. En un parell de passades la petjada haurà desaparegut. Quan una ha passat, al llarg de la seva vida, per alguna experiència traumàtica o intensament dura, desitjaria llençar un cubell d’aigua calenta al cub de gel que ens recorda els drames, o pintar sobre el maleït guixot vermell amb el to de pintura de la paret blanca original, com les brigades de neteja fan amb els graffitis que els dels ajuntaments consideren lletjos o massa subversius. Una onada, voldríem, per a endur-se qualsevol rastre de dolor patent. Una onada per recobrar de nou l’esperit innocent de quan érem nens. Sense desconfiança gratuïta, sense judicis, sense pors infundades.

Malauradament encara no hem trobat onades per a esborrar els passats engabiadament ferotges. No valen les onades de pastilles, ni els alcohols ni altres polsims perillosos que ens donen una amnèsia temporal fugissera i que tard o d’hora ens encararan amb més força, si cal, sobre la paret dels nostres fantasmes. Volem una onada senzilla i ben feta. Una que esborri tota petjada de prova-error per a seguir caminant a la voreta del mar, feliços, encara, sota el risc constant de mullar-nos els camals dels pantalons.


Secció realitzada per Núria Nia, cineasta
-Publicitat-