Amb el confinament pel Covid19 es delaten les estructures que ens han domesticat des de dècades enrere. Venen del capitalisme més ferotge que ens impulsa a produir i consumir constantment: estem confinades però hem de fer, la màquina no s’atura. Hem d’escriure posts, twits, novel·les, hem de fer lives de les nostres classes de ioga, vídeos a youtube amb els nostres tutorials, i hem de veure totes aquelles pelis que tenim a la llista, llegir la pila de llibres de la tauleta de nit; hem de fer i no parar de fer.

Algunes de nosaltres estem tan malaltes del sistema que fins i tot ens sentim malament si no llegim prou, si no hem aprofitat per pintar un quadre nou, si “hem perdut el temps” perquè no hem vist tot l’arxiu del museu que tant ens agrada ara que està online. Et voilà: amb el confinament tenim la oportunitat de desaccelerar aquesta inèrcia neoliberal, de rebel·lar-nos contra el sistema des de la nostra pròpia vida privada i des dels nostres cossos, que ara més que mai tenen tot el dret de dir “prou”. Avorrim-nos, mirem un punt en l’horitzó, descobrim què ens mou des de dins. Observem, pensem-nos.

Agafem-nos a les coses bones que pot portar aquest moment. El confinament delata un gran funcionament de les xarxes digitals. Virtualment som capaces d’organitzar-nos, de comunicar-nos i de molt més. Ho tenim i funciona. Potser és una oportunitat per revisar les arquitectures d’Internet per no afavorir sempre els mateixos gegants, potser és moment d’utilitzar eines open-source i potser és el moment de reclamar l’Internet lliure i gratuït, com a dret humà reconegut per l’ONU que és. Per tant, també és el moment d’igualar condicions per a que tothom tingui un accés igualitari a aquesta vida virtual.

Una altra cosa positiva amb la que ens podem quedar per pensar en futurs són els nivells de contaminació actual: baixos històrics de pol·lució i carrers conquerits per animals salvatges. Com ens agradaria que fossin les ciutats del futur? I els seus teixits socials? Fruit de les necessitats de les persones més desfavorides d’aquests darrers dies, de les situacions de perill per violència masclista a les llars confinades i de la soledat de la gent gran han aparegut i s’han solidificat xarxes de solidaritat veïnal, xarxes de cooperació interprofessional de tot tipus i un munt de persones disposades a donar el seu temps pel bé comú: el km0 social i econòmic.

I què dir de les arts: artistes, editorials, teatres i museus ens han compartit tot tipus de productes artístics com obres de teatre, llibres, pel·lícules, concerts online… Som conscients que gran part de les artistes que aquests dies posen a lliure disposició les seves obres no han tingut cap ingrés el darrer mes, i tot i així,  la cultura salva el poble aquests dies, almenys mentalment.  Si tenim clara aquesta premissa potser aviat ens tocarà lluitar per governs que recolzin aquest teixit per enfortir-lo econòmica i socialment.  L’art i la cultura salven com a valor de connexió social, de creixement tant col·lectiu com personal i com a via de recerca de noves possibilitats. És un gran moment per a apuntalar veritablement la cultura des d’una consciència individual i des de les institucions: és el moment de salvar l’art, que malauradament està a punt de tornar a agonitzar.

En aquest article obvio el perill que suposa l’estat militar al que estem sotmeses, obvio l’espionatge de delators veïnals que estan al nivell dels relats de Foucault sobre l’assenyalament de la pesta en el seu dia, obvio la necessitat primordial de valorar les cures i d’enfortir un sistema sanitari públic, i obvio el meu desig per veure establerta una renda bàsica per salvar-nos de la pobresa col·lectiva. Ho obvio des de la frustració que suposa acceptar que tot està en standby i respiro amb la part positiva: l’esperança que de les runes puguem tornar a construir de nou a la manera que decidim.

Ja que ara per ara no podem fer res més que estar confinades, sens dubte podem reflexionar sobre el sistema actual -amb o sense ajuda de les filòsofes actuals– i fantasiejar amb nous futuribles: Què voldrem, després d’això? Com voldrem relacionar-nos? En quin tipus de ciutat voldrem viure? En qui seguirem creient, i… contra qui ens rebel·larem?

 


Secció realitzada per Núria Nia, artista audiovisual, curadora d’art i docent / www.nuriania.com
-Publicitat-
COMPARTIR