Quan vam arribar al campament, a mitjanit, tot era fosc. El 4×4 anava amunt i avall pels carrers de sorra del poblat després de recórrer una immensitat de desert que no vèiem. Va aturar-se, i els llums del cotxe eren l’únic camp de visió possible enmig d’una nit tancada com un túnel sense fi. “Ja hi som!”, va dir el conductor del jeep. Il·luminat amb els fars del 4×4 es veia davant nostre un cotxe que era pura ferralla: rovellat, sense rodes i amb alguna porta que queia.
Amb aquesta postal de benvinguda baixàvem del jeep i fèiem les primeres passes en un ambient que no tenia comparació amb res que haguéssim vist mai abans. Avançàvem caminant carregades amb les nostres motxilles per uns carrers que no haguéssim dit que eren el centre del poblat, però ho eren. Ens van anar repartint entre les cases que ens acollirien aquella setmana.
La nostra era casa de la Mariam i la seva família. Dormíem les quatre en una habitació al fons que normalment era pels fills de la Mariam. Hi havia una televisió a dins, que pensàvem que no funcionava fins que una tarda el pare de la família i un dels fills van seguir un Barça-Madrid des de l’habitació gràcies a una antena parabòlica de fabricació pròpia que sortia de l’habitació i coronava un pal d’escombra. És precisament aquest mix de coses els que provoquen un xoc mental quan visites un campament de refugiats i refugiades com el de Tindouf, a Algèria, on els sahrauís esperen des de fa més de 40 anys una solució política a un conflicte que no s’ha resolt.
44 anys son molts. Jo no en tinc tants. Podria haver estat una d’aquestes dones que van néixer al campament de Tindouf i que no han vist res més. Podrien, els meus avis i àvies, el meu germà, la meva mare i el meu pare, haver-me explicat que un dia el meu poble vivia al Sàhara Occidental al costat del mar, lliure, i que després d’una llarga guerra en que Mauritània, Espanya i Marroc lluitaven per la nostra terra, la nostra família va haver de fugir al campament per no trobar-se amb les tortures, les violacions i les morts que van endur-se molts dels amics de la família. Podria haver estat una dona jove que des d’un racó del campament, asseguda mirant la pantalla del seu mòbil, mira el twitter d’una revista de cinema i s’entera de les últimes pel·lícules que s’estrenen en les sales de tot el món, i podria haver-me inventat un guió per a cada títol d’aquells que veiés a la pantalleta del meu smartphone, perquè amb un 99% de probabilitat em seria impossible veure cap d’aquestes pel·lícules en la meva vida si em quedés al campament.
Qualsevol d’aquests jocs d’imaginar-nos “i si”, al campament de refugiats fan molt de mal. Arribar a casa teva, a uns 2500km de distància i fer-te la primera dutxa en molts dies, fa més mal. La següent setmana de tornar, fa més mal encara. Penses en elles, en ells, penses en tot el que ens envolta aquí i rumies en aquest conflicte que no acabes d’entendre i que el mateix Kofi Annan declarava com “de difícil solució”.
De tot aquest entramat de cables sense solució i de converses sense resposta neix el projecte “Cables Perduts”, “Cables a ninguna parte”. Fotografies i un vídeo experimental de sense-sentits als campaments: de reixes rebentades a un pam d’un candau de doble seguretat, i de teles de seda rosa ballant al ritme del vent però enganxades en una tanca improvisada, i de cables rectes que quan fan ombra es projecten en zig-zag, i de ferros que amb el seu òxid delaten els anys que les famílies sobreviuen a Tindouf, creixen a Tindouf, es desenvolupen, i no, a Tindouf.
