Àngels Ribé. Mon corps/mon esprit
Galeria Ana Mas Projects, Barcelona (13 gener-9 març 2018)
Maia Creus
Sota el títol Mon corps/mon esprit, l’artista Àngels Ribé posa en diàleg obra recent amb peces dels anys setanta tot desplegant la majoria dels llenguatges que la identifiquen: foto-acció, foto-muntatge, fotografia com a mitjà artístic, escultura, dibuix. Em limitaré a comentar el títol de l’exposició, que reprodueix el de dues obres en relació, i el de l’obra que obre pas al recorregut dins la galeria. Naturalment, la mostra dona per molt més, però la delimitació pròpia de l’espai digital on es publica aquest text, no ho permet.
Mon corps/mon esprit posa en relació les raons del cos amb les raons de l’ànima (o de l’esperit). Una sola cosa, una sola realitat, encara que la nostra tradició cultural s’hagi entestat a separar-les. En l’obra Mon corps (2017) Àngels Ribé retorna a un tema recurrent en la seva trajectòria: les relacions entre cos i geometria. Ara però, l’acció dels seus dits creant geometries lúdiques, s’inspira en la tradició del joc i els sabers col·lectius anònims artesanals. Si en les accions a l’espai dels anys 70 l’artista produïa experiències de coneixement posant en relació els límits del seu cos amb les macro-geometries espacials, ara, tal com afirma la pròpia artista, sent la confiança, es reconeix en la certesa subtil de que la geometria l’acull, l’engloba i es manifesta en el moviment interconnectat de les seves mans. Geometries sensibles, inestables, canviants, inspirades i totalment allunyades de la geometria estàtica, racionalista i autoritària de la tradició euclidiana. Mon corps fa tàndem amb l’obra Mon esprit (2017) formada per tres imatges d’un garbuix aparent. Com el cap del fil amagat d’un cabdell de llana desgavellat, sota el desordre hi podem intuir un punt d’ancoratge. L’artista entén aquestes imatges com una al·legoria al funcionament de la seva intuïció, oberta i receptiva a tota mena d’estímuls i registres primordials, que no obstant, necessiten les dades sensibles que arriben des de l’experiència i la materialitat del seu cos, per assolir la vivència de la unitat des de la forma i el llenguatge de l’art.
Me Eating an Apple (Barcelona 1980) és un autoretrat fotogràfic en b/n en què l’autora ens mira tot menjant-se una poma. Plenament conscient del valor simbòlic de la imatge produïda, Àngels Ribé usurpa i re-significa el mite i la condemna d’Eva. Si a l’origen la figura d’Eva funda l’inici del mal i la temptació des de la passivitat de la incitació, ara és l’artista qui pren la iniciativa de menjar el fruit nodridor de l’arbre del coneixement. La podem llegir com a una imatge-manifest. També com un acte d’autoafirmació, en un moment històric en què el moviment de les dones es refermava en la lluita per desfer les convencions soci als i culturals que delimitaven les condicions de possibilitat d’una dona creadora.
Dit això, podem situar Me Eating an Apple, dins la història de la autorepresentació dels cos de la dona dins l’art. En realitat, tot menjant-se la poma, l’artista projecta uns paràmetres de reconeixement amb els quals el jo-autora es mesura a si mateixa. La mirada de l’artista, que ens mira mentre la mirem, acciona un discurs clarament polític perquè ens obliga a revisar els paràmetres culturals que defineixen i delimiten la construcció i el rol de l’autoria, en aquest cas, de l’autoria-dona. Prenent la iniciativa d’escoltar i atendre al seu propi desig, Àngels Ribé introdueix la llibertat de l’artista com a fissura de diferència en la lògica de la repetició i la perpetuació de l’ordre i del discurs establert.
És significatiu que Àngels Ribé realitzés aquest autoretrat, just després de la intensa experiència d’haver viscut i participat en les recerques de l’art conceptual en l’escena creativa de Nova York. No va ser fàcil, entre altres coses, per l’esforç immens que suposava per a les artistes obrir-se pas en la institució art, aleshores clarament masclista en relació a la igualtat d’oportunitats entre dones i homes artistes. Si per als artistes de la resta del món l’hegemonia cultural nord-americana ja va suposar una situació clarament desavantatjosa en termes de reconeixement internacional, les seves conseqüències van ser especialment negatives per a la carrera i la visibilitat internacional de les dones. Aquest fet, en el cas d’Àngels Ribé presenta matisos, doncs la seva obra, certament, va formar part d’exposicions històricament significatives del circuït novaiorquès. Tot i això, la necessitat de retornar a casa s’obria pas com un voler imperiós de retrobament, no amb l’origen, sinó amb el coneixement que arriba des del fons de si mateixa. La instal·lació Can’t Go Home (1977) exposada a la Sala Tres de Sabadell el novembre de 1977, la podem llegir en aquest sentit. D’aleshores ençà, Àngels Ribé es reconeix en l’acte creador com a experiència de supervivència extrema.
Com moltes de les artistes de la seva generació, Àngels Ribé se sent incòmoda i no representada sota l’etiqueta d’artista feminista. Ella es veu a sí mateixa com a un ésser desenvolupat, un ens abstracte. Ni més ni menys. Tot i això, des del meu punt de vista, en moltes de les seves obres , que són les que més aprecio, hi ressona la indiscutible realitat singular de viure la vida i l’experiència del món des la materialitat i la diferència d’un cos de dona, el seu.
