El fotògraf Juan Millàs, que acaba de ser guardonat amb el premi de fotografia de la Fundació Enaire, volia fer un projecte documental seguint la línia de Robert Walser. És a dir, passejar perdent-se amb la càmera dins d’un bosc. Aquella idea inicial va esdevenir un treball sobre paisatge i fotografia entesos ambdós com “al·lucinacions provocades pel creuament, a una velocitat infinita, entre el món i el pensament” (Jean-Marc Besse).
I per traslladar-se d’un univers a l’altre Millàs va escollir el menhir. L’arquitecte Francesco Careri, descriu el monòlit prehistòric com “un objecte que conté en ell mateix l’arquitectura, l’escultura i el paisatge”. El menhir és ordre, composició, representació. Al girar la pedra, l’ésser humà la transforma en una altra cosa: estranyesa, somni, relat.
Millàs es va endinsar en els boscos de la Bretanya francesa perseguint la visió utòpica dels que van contemplar per primera vegada un paisatge a la naturalesa.
Bona setmana!
