Que deia la llegenda que en una cova hi vivia un drac que cada dia s’havia de menjar un habitant d’un petit poble per salvar-se de fam, i que si no li donaven una persona al dia, aquest drac ferotge podia devorar-se tots els ramats de la vila i incendiar pobles sencers, així que com a solució consensuada, el poble decidí triar per sorteig una víctima diària que s’entregava al temut drac cada capvespre sense treva. Vet aquí un drac intel·ligent que governava mitjançant la por de l’amenaça i la repressió sense treva, un senyor Leviatan en tota regla al que només interessa tenir la panxa ben plena. I vet aquí un poble assetjat capaç d’organitzar-se en els moments més adversos, capaç de refermar-se en un pacte col·lectiu al més pur estil Hobbes: fruit de la por i de la necessitat de seguretat per al poble.

Els Sant Jordis del 2018 no son tan diferents de la llegenda que va escriure Iacopo da Varazze el segle xiii: avui també tenim un drac descontrolat amb cara de sistema ferotge, arbitrari, desapiadat i sense memòria que intenta acabar amb un cert poble. També tenim una víctima, o unes quantes, escollides per pagar la broma i caminar fins la cova: posem-hi uns jordis, uns altsasu, uns quants cantants i alguns poetes, que a hores d’ara ja són degustats pel bavós monstre feixista.

Val a dir que sí que hi ha una cosa diferent de la del conte tradicional: avui les princeses mai no serien escollides per anar a morir a cal drac. Elles se salvarien, en judicis ràpids d’excuses lentes. Una princesa del 2018 seria absolta de tan horrorosa estada i fins i tot optaria per anar a viure a l’estranger, i lliurar-se així dels comentaris desagradables de les minories que s’atreveixen a opinar sobre la injustícia. Imagineu-vos sinó, una princesa o una infanta del nostre temps engarjolada injustament en una cova fosca, compartint raconet humit amb gent tan aleatòria com innocent. Podria ser una nova peli d’en Jim Jarmush o una exclusiva supervendes a les revistes del cor: “la princesa se sacrifica por el pueblo”.

Aquest 2018 no tenim cavalleria que salvi cap princesa, però tenim tot un exèrcit de combatents que vesteixen de groc per molt que en els partits de futbol els facin despullar -vés que no es queixin, que també està prohibit-. Al conte també hi ha organitzacions diverses que emulen un Fuenteovejuna, todos a una, però hem d’esperar a veure els propers capítols: què passarà amb la gent del poble que tenim a la cova?

Al final d’aquest conte necessitem deixar Hobbes enrere, desterrar la por com a sistema polític i tornar a Locke, que pretenia establir un consens social basat en la justícia per evitar estats tirànics, necessitem un Montesquieu que separi els poders, i un cop vist que aquest liberalisme agressiu ens mata més que no pas ens engreixa també podem provar una mica de Rosseau: retornar a la natura i assumir la utopia que és una societat igualitària, i per això educar els nostres fills en la llibertat, combinant-ho amb la solidaritat de Marshall, amb la igualtat d’oportunitat de Rawls i la sororitat de Beauvoir. Després, potser podem provar d’avançar cap a Deleuze i la seva democràcia radical, oberta i horitzontal, creada des de la base. Necessitarem passar per l’humanisme revisat de Butler, plural i divers, i finalment necessitem aterrar a Garcés i el seu “nosaltres”, la cooperació en contraposició al líder absolut.

Necessitem nous camins que estan a mig fer, però sobretot, en aquest conte necessitem un poble que sàpiga qui és Hobbes, qui és Locke i qui és Beauvoir: en definitiva, un poble amb classes de filosofia a l’institut, per a que sigui impossible tornar a escollir un Leviatan.

 


Secció realitzada per Núria Nia, cineasta

 

-Publicitat-
COMPARTIR