Llorenç Ugas Dubreuil. Lugares al borde de la nada
Museu de Porreres, Mallorca (23 març 2018 – 22 juliol 2018)
Article de Maia Creus
Llorenç Ugas Dubreuil pensa el present a traves de la fotografia tot seguint processos de treball de llarga durada que s’inscriuen en l’experiència directa, vivencial i intima del deambulant. No és el mateix confiar en la càmera per expressar l’experiència estètica del paisatge, que transferir a la càmera la potencialitat d’una eina de coneixement. Aquest darrera és l’opció de Llorenç Ugas Dubreuil qui, amb una treball precís sustentat en la sobre posició de capes de temps i de memòria, documenta el sentiment de pèrdua davant la terra dominada, ja no per les forces indomables de la natura, sinó per una humanitat que s’ha anat adaptant de forma cada vegada més agressiva al seu entorn, tot transformant-lo fins a posar-lo en perill d’extinció.
El recorregut creatiu de Llorenç Ugas des l’any 2006 fins avui, es pot definir com a un procés de sensibilització de la mirada per captar els no-llocs en el món que ens rodeja. La coneguda idea de «no-lloc» definida per l’antropòleg Marc Augé, no és una categoria objectiva, sinó més aviat a una experiència davant les conseqüències empíriques, reals, de l’acció humana al món i les seves conseqüències devastadores. En aquest sentit es pot situar l’extensa sèrie de treballs fotogràfics realitzats en paral·lel per l’artista: Black landscape, sèrie de fotografies en què explora com certs elements artificials bloquegen el paisatge i Lugares al borde de la nada, actualment exposat al Museu Porreres, on l’autor posa l’èmfasi en com i de quina manera, l’activitat humana pot desenvocar en el col·lapse del territori. El fil conductor d’aquestes sèries d’obra és la mirada critica a la transformació del paisatge, com també, a territoris urbans especialment fràgils, degut a la pressió humana tant en termes econòmics, com de pressió turística i pressió política.
Llorenç Ugas Dubreuil, talment un antic naturalista, registra fotogràficament l’impacte visual i mediambiental ̶ com també recull restes materials ̶ d’aquells elements sobreposats a la terra sense ús ni raó de ser, i que, per aquest motiu, no tal sols bloquegen el paisatge i en modifiquen la seva percepció, sinó que estronquen el canal de comunicació tot impedint l’experiència harmònica dels llocs. «Quan descobreixo una resta de formigó enmig d’un paisatge o les restes d’una urbanització deshabitada convertida en runa sense memòria de vida o una via de tren que no du enlloc, no puc deixar de sentir l’efecte d’una ferida». No obstant i això, l’autor no es planteja la seva obra com a un treball només de documentació sinó també de testimoniatge. Per aquest motiu entenc el seu treball com a manifestació de la vivència d’un resistent davant el dogmatisme de l’actualitat.
L’imperi de l’actualitat nega el temps, abandona el passat esborrant-lo. Les imatges reelaborades de Llorenç Ugas Dubreuil fan tot el contrari: l’estat actual del territori capturat per l’ull de la càmera queda modificat artificiosament, per donar lloc a una experiència d’observació que incorpora la trama de traces humanes inscrita en el rastre invisible del temps. En els seus treballs, la percepció dels llocs sempre deixen entreveure capes o substrats d’informació vinculats al pas del temps. Un exercici d’empara a la memòria i a la mirada critica. Una mirada que, fusionada amb l’objectiu de la càmera, deambula pel territori per identificar tot allò que pertorba l’experiència de lloc i el seu correlatiu: el sentit de la vida o l’intent de comprensió del rerefons de l’existència humana a la terra. Fins aquí podríem dir que el treball creatiu de Llorenç Ugas s’emmarca en la tradició de l’art contemporani d’unió entre art i vida; art i context; art i teoria critica. La diferència se situa en el pla de consciència: la ment conscient i critica del segle XXI té la certesa que l’estat actual de colonització de la terra difícilment té retorn. És en aquest context de lucidesa on situo el treball de Llorenç Ugas Dubreuil, un creador solitari profundament arrelat a la seva època a través d’una pràctica creativa assentada en l’experiència de límit.
Traslladada al llenguatge de l’art, l’experiència del límit en Llorenç Ugas Dubreuil significa una recerca estètica basada en l’estudi dels fenòmens de la percepció. En les seves imatges, la originària mirada natural, potencialment gratificadora i empàtica, queda artificialment interrompuda, bé sigui per la sobre exposició de les fotografies provocant la desaparició de parts de la imatge; bé sigui provocant la ruptura de la literalitat introduint línies de fractura en la continuïtat del paisatge. Sigui com sigui, el resultat final buscat per l’autor és que, en la nostra recepció, no hi ha cap imatge que es pugui percebre tal com caldria. De la mateixa manera que en el nostre país com en bona part del món globalitzat, és pràcticament impossible trobar un lloc no contaminat pels rastres de l’activisme humà, les imatges fotogràfiques ens retornen aquesta negativitat impedint-nos el seu accés a través de l’ull. I és en aquest xoc de la visió impossibilitada, de l’experiència estètica frustrada, on emergeix la lucidesa critica: la nostra civilització basada en el desenvolupament, el progrés i l’expansió ens ha portat a una «època pòstuma». Adjectiu emprat per Marina Garcés per definir el nostre temps en què tot s’acaba. La globalització prometia un present etern, una estació d’arribada, però en els últims temps la fi de la història ha canviat de signe. El que tenim al davant ja no és un present etern ni un lloc d’arribada, sinó una amenaça, escriu l’autora.
La consciencia, cada cop més generalitzada, que el capitalisme, el creixement econòmic, la societat de consum, el productivisme és insostenible impugna radicalment el pensament actual del món. Aquest és el marc conceptual i crític on situo l’obra de Llorens Ugas Dubreuil, i d’aquí emergeix la metàfora de l’autor com a resistent. El resistent no anhela el domini ni el poder, vol abans que res, no perdre’s a ell mateix. Tampoc el resistent és qui oposa resistència als avatars de la vida, sinó que entén la resistència com a una forma de viure, una manera de ser. És una opció de vida sustentada en una particular ètica de l’acció en la creació. A través dels seus treballs sobre el paisatge, Llorens Ugas Dubreuil ens recorda que l’activitat humana, tant individual com col·lectiva, no està a l’altura de la complexitat que genera i sota la qual ha de desenvolupar-se. Les seves imatges ens acaren a una impactant contradicció: l’activisme humà ens ha conduït a un temps de insostenibilitat. L’acció humana està perdent la possibilitat d’ocupar-se i d’intervenir sobre les pròpies condicions de vida.
