Activisme contra la desaparició dels drets més essencials. Activisme per responsabilitat i necessitat. Activisme com a actitud. Denunciadora, transformadora, visibilitzadora. Des de postures cridaneres i d’altres més silencioses. Des de les distàncies curtes o més allunyades. Des de llocs visibles i no tan visibles.
Activisme en les seves múltiples formes. Per millorar el món, o fins i tot per canviar-lo completament. Pot ser el pensament activista? És a dir, detonant de l’acció? Sí, si és compartit. «Actuem quan pronunciem les paraules en contextos determinats», diu la filòsofa Fina Birulés. Intervenir des de la proximitat «perquè en el nostre món globalitzat, allò que passa en un racó té repercussió en altres parts, fins i tot llunyanes, per efecte del contagi».
Marina Garcés, davant la crisi actual (econòmica, política, existencial) demana una reacció col·lectiva, perquè considera impossible ser només un individu. Vivim en interdependència amb els altres. Així, planteja renunciar a l’individualisme a favor d’una individualitat conscient de pertànyer al conjunt, en què es comparteixen interessos fonamentals. I part d’aquests interessos cal reclamar-los col·lectivament, perquè, tot i ésser essencials, no estan garantits.
Què ens porta a ser activistes? A lluitar per una causa concreta? La ràbia, la sobredimensió de poder, les injustícies, les desmesures, les barbaritats, les discriminacions, la insensibilitat, la immoralitat, la desproporció, la desigualtat, la irracionalitat…
Com a individus, ens hauríem de preguntar, quin és el nostre paper a la societat si no practiquem alguna forma d’activisme? Com a dona, em pregunto, quin és el meu paper a la societat si no practico alguna forma d’activisme feminista?
