Al final de “El Club de la Lucha” Tyler Durden diu a Marla: “You met me at a very strange time in my life”. Sona Pixies de fons i rere el vidre cauen els gratacels mentre el món es destrueix. Planta per planta exploten els edificis de Nova York mentre Frank Black canta Where is my mind?…
Perdoneu per haver-vos petat el final de la peli. En fi, us foteu si no heu vist Fight Club perquè és del 1999 i heu tingut força temps per a fer-ho ja. D’altra banda, això ens converteix, als que la vam veure en el seu moment, en maduritos. No sé si hem madurat o no però per fi entenc aquella frase de “You met me at a very strange time in my life”: strange time és el moment d’ara. Les esglésies encara ens guien als centres dels pobles però la religió ja no és gens popular. Hi ha parelles que s’enllacen de per vida però també hi ha una gran bola de gent aferrada al peter-pan-isme i a una solteria convençuda. Tenim la llibertat de poder votar per internet però alhora ens sentim més vigilats que mai amb el poc control de la privacitat online. Avui dia podem comprar roba fabricada per explotadors el mateix dia que fem una donació online a una ONG d’un país que no coneixem. I en les relacions, doncs també són temps estranys de contrastos absurds envoltats per la rapidesa del món i la immediatesa de l’ara: xarxes socials per lligar, una cita -o més- cada dia, amb persones diferents i col·leccionisme d’amants.
Deia Wim Wenders a “Faraway so close” que el temps és l’absència de diners. Un crit anticapitalista en contra de tot allò superflu que és destorb més que ajut en un món liberal. Un auxili del 1993 que ja ens avisava que érem esclaus del temps. Suposo que en Wim Wenders als seus 72 anys avui dia flipa amb Tinder i la possibilitat d’establir relacions en un temps rècord. En realitat, la Marla i el Tyler de Fight Club, que a la peli es coneixen a una reunió d’alcohòlics anònims, podrien perfectament haver-se fet match a Tinder, o un superlike. Potser la diferència avui dia no és com coneixes la gent sinó quanta gent coneixes alhora.
És un reflex més d’una societat consumista: en volem més i més i més. De tot, molt. Sense mesura. Quant més, millor. Hedonisme capitalista sense miraments, també amb els amants. Quantes Marles i quants Tylers tens escrivint-te cada dia al mòbil? Vivim ara en relacions paral·leles supèrflues que sovint no ens deixen concentrar-nos en cap en particular per a fer-la créixer. És clar que no estem parlant de poliamor o d’altres fórmules més avançades d’una relació. Parlem dels primers estadis. El primer flirteig, del conèixer algú a poc a poc a força de fer coses junts. Les primeres trobades, els primers tastets, les coses boniques dels inicis.
Llavors ve quan ens preguntem: com escollir algú d’entre moltes primeres fases paral·leles? Com apostar pel caballo ganador si al cap i a la fi tots els cavalls corren molt bé a l’inici de les curses? Tots els inicis són excitants, tots els inicis són bonics. De vegades triar algú té un component random com l’aposta en un casino. De fet, les apps de flirteig són tan agradablement semblants a un joc, tan fàcils de guanyar i tan senzilles de jugar, que arriben a engrescar fins i tot aquelles qui no busquen parella.
Per a voler escollir, deu haver-hi un moment en que algú marca la diferència. Algú que quan et toca suma de debò. Algú que quan et creua la mirada et ruboritza i no saps per què. Algú que fa que passin coses inesperades, que converteix els moments en vacances i que fa intangible tota la història. Algú que desmunta tota teoria possible, que esborra tot aquest article cada cop que us veieu. I el més difícil de tot: algú en el que no solament tu també generes el mateix, sinó que ho feu intencionadament, amb l’esforç que implica la renúncia o el construir quan hi ha l’interès.
L’amor és l’obra d’art més difícil del món perquè implica estar en el mateix moment i amb les mateixes intencions que una segona persona que no ets tu mateixa. Dit això, i amb la rapidesa en la que vivim, l’amor implicaria parar motor i gaudir de les vistes. Millor en plan Take a Walk on The Wild Side que en plan Where is My Mind, i a veure què tal.
Bon article, Núria!
Jo en tenia 33 quan Wenders portà de nou àngels a un Berlín en blanc i negre, així que alguna cosa sé de relacions. I el que sé és que no és tan important la persona que ens decidim a estimar, que ens porta a estimar-la, que ens fa saltar la molla d’estimar. Ni ha prou que hi hagi atracció, interès mutu. Potser també pot haver enamorament, aquest miratge amb el qual el romanticisme a fet tan de mal a les relacions entre las persones. Però no cal. Seria millor l’amistat, que té més fonament, que és arbre més ferm.
La resta és feina, interès i creació de cada dia, la construcció de l’amor entre éssers lliures. Aprofundir i trobar-se
O sigui que, vosaltres mateixos, humans. Superfície o profunditat.
Gràcies pel teu comentari de l’experiència, Antonio. Estic d’acord, construir sobre el pilar de la llibertat i acompanyar-se mentre us veieu créixer… no sé si això ja està demodé en el ritme que ara se’ns imposa, perquè implica paciència, determinació i compromís: tot el que xoca amb el fast-love (m’acabo d’inventar el terme seguint el concepte fastfood). Una abraçada!