Qui espera desespera diu la dita. Que vol dir que “l’esperar llarg temps una cosa que no arriba a venir, causa gran impaciència i pertorbació, semblant a la desesperació (Pons Lluch)”.
L’espera impacienta, doncs, quan hi ha dubtes, quan allò que ha de succeir s’instal·la dins del territori de la incertesa. Si esperem un tren que hauria d’arribar en 5 minuts i es retarda, començarem a posar-nos nerviosos. Com menys informació tinguem i com més temps passi, el grau de nerviosisme augmentarà.
El factor temps és un gran activador de la impaciència. I l’expectativa és una activadora de la frustració i la insatisfacció. Quan allò que havíem imaginat o desitjat no s’assembla massa al que realment acaba passant, ens frustrem. Ja que l’expectativa és una suposició d’allò que creiem que hauria de ser. És una predicció de futur. I el futur, és imprevisible.
esperar? , … quina tonteria! com si el discurs vital es poguès “congelar” acotant-lo mentalment. ViIURE és abandonar-se sense expectatives; altre cosa ès la VIDA, el guió psicosocial….sempre, sempre per definició, frustrant.
Gràcies W&!, tan sovint trencant guions.
gràcies Gardiner! Els teus comentaris sempre són benvinguts!