La Marina Prados té més o menys la meva edat. Va marxar a Berlín fa uns quants anys i s’hi va quedar. Jo la vaig conèixer quan ja feien un tàndem inseparable amb la Paula Knüpling. Les dues artistes, les dues joves, les dues brillants: conjunció de por, de fer bullir el panorama artístic actual. Van començar a fer soroll a Berlín però com que la Marina és catalana també tenen un peu aquí.
Ara que he vist “It’s all about the hairstyle” al Teatre la Gleva m’adono com de necessàries són la Paula i la Marina per al nostre teatre. Catalunya de vegades fa ferum de tancat en el camp de l’art: com d’humitat, d’habitació resclosa sense aire. Potser la clau de la frescor que veig en la Marina i la Paula s’esvairia si visquessin sempre aquí, potser la clau de la seva riquesa teatral rau en que respiren aires germànics entre setmana.
Recordo que en acabar “It’s all about the hairstyle”, durant el col·loqui amb tot l’equip de l’obra de teatre, algú del públic va dir que en el panorama artístic actual “necessitem ordre” perquè ja hi ha prou caos en la resta de coses que ens acompanyen en la vida quotidiana. D’aquesta manera, l’artista seria l’encarregat de dotar d’una estructura a tota la nostra parafernàlia social. No està malament, oi? Potser és una de les funcions de l’art, de fet. Una d’aquelles que no podries dir-li a un nen, perquè llavors mai no voldria ser artista, amb tanta responsabilitat. Pensem en petit: la Marina va contestar aquesta declaració exposant que la seva peça no era sumar-se al caos -tot i que aparentment la seva forma de multillenguatge, multitemes i multitasks paral·lels on stage ho aparentin-, sinó intentar endreçar els fets dels darrers mesos en relació a la manca de llibertat d’expressió i d’altres crims que actualment s’estan cometent.
Fake news, hackeig de diaris, el twitter de Sant Esteve dels Roures, el fenomen dels whatsapps en cadena, l’estètica antisistema, els pentinats de Rajoy, Merkel i Puigdemont, Artur Mas i les teories de la performance i de l’estètica, Dastis i l’1-O… tot un cocktail embolcallat de teatre documental, amb actors-directors, amb cromes, interrupcions del tècnic, càmeres en directe des de l’escenari i posades en escena cinematogràfiques per denunciar la detenció de la Marina Prados, acusada falsament de pintar un graffiti a Barcelona l’abril de l’any passat.
Potser la veritat és un terme subjectiu, però si parlem d’honestedat, la Marina i la Paula ens en poden donar una lliçó. Plasmen, a través de multi llenguatges, l’ordre que el món els imposa, tan caòtic com pugui ser. L’artista de la veritat sonaria massa ambiciós, oi? Altre vegada: cap nen no voldrà ser artista, no. Però l’artista honest: que me’n dieu de l’artista honest? L’artista al servei de la seva obra, convençut de la seva missió, totalment sincer al seu missatge, sense embolcalls efectistes ni brillants de més a les solapes. L’artista que no és capaç de mentir els seus amics, l’artista humà que prima les persones a l’obra i que tot i així, aconsegueix superar-la. Més enllà de la seva obra, la Marina i la Paula compartien amb la resta de l’equip un col·loqui honest sense maquillatge en acabar l’obra, exposant les seves pors i els seus dubtes durant la creació: i què seria un artista sense pors i dubtes?
En una entrevista a Michael Haneke apareguda aquest mes de juliol al diari El País, Gregorio Belinchón pregunta al director si l’artista s’ha de centrar en el seu entorn i Haneke contesta “al menos tenerlo en cuenta, lidiar con la responsabilidad de reflejarlo”, i continua amb “otra cosa es si los grandes artistas son buenas personas. En realidad, la mayoría eran gilipollas. Podrían verlo al revés: el arte nace de amargados”.
I segur que André Breton estaria d’acord amb el Sr Haneke: en un passat no tant llunyà, amb les lletres del nom de Salvador Dalí el Sr Bretón va crear l’anagrama Avida Dollars, acusant-lo així de massa públic i comercial abans de desterrar-lo de la cúpula surrealista, però: qui realment coneixia la persona darrere l’artista, o qui coneix l’individu darrere l’Instagrammer avui en dia? Doncs és precisament això: quan a l’artista se li veu la persona, avui que tots ens amaguem sota la màscara de la multi pantalla, de les xarxes socials, dels emojis i dels avatars, encara sobta més, i per tant, encara innova més: la honestedat com a cosa única i raresa en el món artístic actual, la honestedat pot ser ja vista com a màxima novetat: podríem dir que la honestedat és ja metamodernisme.
Secció realitzada per Núria Nia, cineasta
