“Las chicas deberían ocuparse de que las cosas fueran bonitas,
regando  las plantas y cantando dulcemente. Eso es lo único
que parece preocupar a los que han venido a filmarlas”
Virginie Despentes

Alguna vegada ja n’havíem parlat. Feia calor, l’aire se’ns enganxava a les samarretes humides de cotó. Era una d’aquelles tardes de juliol en que el temps s’atura màgicament, entre les 15h i les 17h, quan tothom desapareix sota les ombres-refugi de les seves cases. El miraculós moment de la siesta quan no la fas. Quan era petita m’imaginava quedant-me tancada durant tota una nit en un hipermercat i se’m feia molt suggeridor. Fins i tot diria que en una d’aquestes vegades que tires una moneda a una font demanant un desig, jo vaig lloar als déus que em deixessin atrapada en un híper per a poder provar totes les joguines de la secció infantil i menjar tots els iogurts i gelats diferents que tenien aquelles neveres monstruoses. Doncs bé, si ets gran, les hores de la siesta quan no dorms són com aquell hipermercat només per a tu: es converteixen en territori lliure. Mentre la gent dorm desapareix, i tu ets com una supervivent a la terra que pot actuar a plaer, cent per cent fidel als designis dels teus sentits.

Aquell dia et parlava de les convencions socials, del respecte envers les altres persones, de la convivència, en resum. Tenies una oratòria tan bona que vaig creure que estàvem d’acord, em vas semblar fins i tot bona persona. Podia confiar en tu: si mai et quedaves tancat a l’hipermercat del qual jo n’era la propietària, tu sempre deixaries les joguines que haguessis utilitzat ben guardadetes dins de les seves capses, i si jo mai queia adormida durant l’hora de la siesta, tu no faries res que em pogués molestar a mi. Però no va ser així. Ni els déus em van concebre la meva esperada nit a l’hipermercat sense control ni tu vas respectar les meves siestas. Després de tanta dialèctica vaig començar a veure que les teves paraules no feien justícia als teus actes, tenies la veritat dislocada. Durant aquella tarda de Juliol vas fingir-me les mil i una milongues per ser qui jo volia que fossis, però tu no sabies que jo no volia que tu fossis qui jo volia que fossis si tu no eres aquella persona. O potser tu sí que ho sabies, que jo no volia que tu fingissis, però t’estimaves més provar els límits de la convivència, com un explorador investigant quant de tenses poden arribar a ser les cordes abans de trencar-se, que no pas ser fidel a tu mateix.

I per fi va arribar la pluja i aquella tempesta d’estiu ens va deixar a tots dos volgudament desorientats, nus de qualsevol referència anterior per a veure-hi clar i començar a desfilar aquella xarxa de pesca que ens tenia atrapats els darrers mesos. Com al Fil d’Ariadna, per aconseguir sortir d’aquell caòtic hipermercat vaig seguir les línies de l’entramat de la xarxa. Avui quan en aquell bar t’he recordat a la barra fent plorar un empleat per una petitesa, m’he alegrat d’haver aprés a desfilar – desfilar de marxar, d’escapar i de des-teixir la corda-, i t’he agraït haver-me ensenyat que mai més compten les paraules, només els fets i les mirades. Els passadissos del meu hipermercat tornen ja a la normalitat, plens de joguines exòtiques i iogurts de gustos impossibles: mel amb poma, canyella amb maduixa, romesco amb xocolata. Tot un món per descobrir durant les meves i només meves hores de la siesta, quan tothom dorm.

 


Secció realitzada per Núria Nia, cineasta
-Publicitat-
COMPARTIR