Aquesta afirmació busca provocació, sí. Però també reflexió. Ens agrada veure el què fan els altres sense ser vistos? És el voyeurisme el símptoma de que ens manca alguna cosa? Està provocat pel desig d’allò que no tenim o del què voldríem ser? Les xarxes afavoreixen aquest “gaudir contemplant actituds íntimes o eròtiques d’altres persones” (definició Rae). Sobretot a Instagram, on es dona un intercanvi doble. La circulació d’imatges, de subjectes desitjants i desitjats.
Jo t’ensenyo, tu m’ensenyes. El desig compartit. El “miro, desitjo, m’agrada”. La facilitat d’accés a la intimitat i privacitat de l’altre. L’altre (el subjecte desitjat) esdevé més accessible, més proper, més imitable (vull ser com tu). Les xarxes són una plataforma on mostrar-nos a nosaltres mateixos. Un aparador on representar-nos, exposar-nos, oferir-nos.
Hi ha qui ho fa des de la presència total del cos i altres des de l’absència absoluta. Els que mostren família, amics/es, parella. Els que tenen comptes privats. Els que s’oculten sota pseudònim. Els que tenen comptes oficials gestionats per gent de màrqueting.
Les xarxes esdevenen una finestra des d’on mirar i ser mirats. Sense la persona que mira, sense els likes, no som ningú.
