El silenci absolut no existeix. I així ens ho demostrava John Cage amb la seva famosa obra 4’33” on no tocava ni una sola nota. L’anomenada “peça silenciosa” en realitat no estava formada per silencis, sinó pels sons ambientals que es produeixen de forma natural: “Durant el primer moviment se sentia el vent que bufava a l’exterior; durant el segon, les gotes de pluja van començar a repicar sobre la teulada. I durant el tercer, el públic va emetre tot tipus de sons interessants, mentre parlaven o s’encaminaven cap a la sortida”. Així ho expressava el propi Cage, a partir de la seva experiència com a oient el 29 d’agost de 1952 al Maverick Concert Hall.
Fins i tot dins d’un espai on es pogués aconseguir el buit total, seguiríem escoltant el batec del nostre cor i la pròpia respiració.
A les nostres ciutats el silenci és impossible, es tendeix a un caos sonor. Sempre hi ha soroll i ens hi acostumem. Encara que després necessitem escapar a la natura per recuperar-nos.
Amb tot això, el WhatsApp s’ha convertit en una eina de comunicació que genera “soroll” constant, on els missatges i les imatges van circulant alegrement per la nostra pantalla de forma incontrolada. Però, paradoxalment, aquests missatges es poden silenciar. Hi ha text, signes d’exclamació, icones, imatges, però el so desapareix. És a dir, podem parlar sense dir res (en veu alta, s’entén).
Si això ho portem a la comunicació més íntima, ens podríem trobar que arribéssim a parlar moltíssim a través de missatges escrits, però en canvi estiguéssim diversos dies sense sentir la veu de l’altra. Alhora, podem observar parelles (al tren per exemple) que es passen tot el trajecte sense dir-se res mentre es comuniquen amb altres persones a través del mòbil.
