Aquí eran los ojos los que hablaban. Fina Miralles y Rita Ponce de León
Fundación Cerezales (2 desembre 2018 – 31 març 2019)

Maia Creus

Sortosament, l’activitat cultural disseminada a la perifèria de les denominades capitals culturals, és un fet que resisteix en el temps i es consolida amb programes d’alt nivell malgrat els vents de la crisi i l’oblit dels grans mitjans de comunicació. Un exemple de referència a Espanya és la Fundación Cerezales Antonino y Cinia, institució de caràcter privat ubicada a la localitat de Cerezales del Condado, situada a 30 km de León. Fundada l’any 2008, orienta el seu programa d’activitats al desenvolupament del territori i la transferència de coneixement a la societat mitjançant dues vies principals d’acció: la producció cultural i la etnoeducació. Dues vies d’acció que s’articulen al voltant de l’art, la musica, el medi ambient, la sociologia i l’economia, entre altres disciplines transversals. Està comprovat, debatut i raonat, aquets tipus d’iniciatives, públiques o privades, quan l’argument clau de la seva activitat és la producció i distribució de coneixement a favor de la ciutadania, esdevenen espais socials relacionals importantíssims i focus de creació de coneixements oberts al món des de les particularitats de cada lloc. L’exposició, Aqui eran los ojos los que hablaban. Fina Miralles i Rita Pone de León, és un exemple especialment interessant d’aquesta forma de treball que caracteritza i dona singularitat a la Fundación Cerezales, perquè ens recorda que en la configuració dels llocs, la memòria, les veus, l’oïda, els ulls són tan o més importants que la història, la geografia o el paisatge.

El títol de l’exposició, que és una cita extreta del llibre: Fina Miralles. Testament vital (2008), ens situa directament al centre conceptual d’aquest projecte curatorial de Juan Canela: fer visible les analogies, empaties i simpaties que uneixen determinades practiques artístiques, tot i la seva llunyania geogràfica i cronològica i malgrat que no hi hagi cap relació entre les artistes, tal com passa amb Miralles i Ponce de León. Distància, diferencia i singularitats creatives que, malgrat tot, comparteixen una forma de creació sustentada en la lluminosa senzillesa que ens parla de la tranquil·la veritat que domina tot l’univers. «Parlar amb els ulls» enlloc de parlar amb paraules és com convidar-nos a despullar-nos de totes les capes, de totes les pells, de tots els rostres i personatges que hem creat per protegir la nostra fragilitat, la nostra intimitat. «Parlar amb els ulls» enlloc de parlar amb paraules ens convida a buscar dins nostre la tranquil·la veritat que sustenta la vida de cada qual. «Parlar amb els ulls» enlloc de parlar amb paraules ens situa al voltant de l’arbre, cosmos vivent, que domina tot l’espai expositiu i ens convida a sentir el so de les seves arrels, del seu tronc, de les seves branques i la fructificació dels seus fruits. «L’arbre viu en els tres mons, els tres camins divins: de la terra al cel; de l’obscuritat a la llum; de l’ego a l’universal, i dins seu guarda una granera», escriu Fina Miralles.

L’arbre humà, l’arbre de la vida, l’arbre còsmic, l’arbre i els seu infinit univers simbòlic relliga l’itinerari expositiu amb obres realitzades in situ per l’artista Rita Ponce de León i obres de Fina Miralles de diferents períodes creatius que van des de l’any 1973 al 2016. Hi conviuen diferents llenguatges, el dibuix, la pintura, el vídeo i la instal·lació entrellaçats per la presència insubstituïble de la paraula i el seu so que viu al cor de l’obra d’ambdues artistes. Si per Ponce de León dibuixar és una forma de pensar i ser tot pensant; un dibuix que brolla des del fer i el parlar en relació tot recordant els moviments del cos i de l’experiència; cossos que acumulen les històries i els temps de la vida, per Miralles escriptura i dibuix son dos itineraris paral·lels que posen en marxa una forma d’estar al món deixant-se guiar pel batec de la vida, la veritat interior i la unió amb el tot. D’aquesta manera la pràctica de l’art esdevé una pràctica vivencial que es deixa guiar per la fondària de la memòria, la immediatesa de la mirada i la veritat del sentir.

En l’obra de Fina Miralles com en la pràctica creativa de Rita Ponce de León no hi ha distinció entre natura i naturalesa humana per tal com el seus itineraris creatius es sustenten en experiències de comunió amb l’esperit de la terra, l’esperit de les coses, la història vivent i en substrats de sabers fonamentals que ens recorden que la naturalesa es creadora i s’expressa en el moviment de les arrels, de l’aigua, del vent, del sol, del vol dels ocells, el perfum de les flors. Miralles ens ofereix una bella síntesis d’aquesta poètica en el text, Simbologia de l’arbre i la persona a través de la pràctica artística: «L’arbre és la unió de tres mons: el món celeste; el món terrenal; el món subterrani. Així també el procés de la pràctica artística travessa tres fonaments. Primer fonament: de la pedra a l’aire; de la matèria al buit; del visible a l’invisible. Segon fonament: de l’aparença a l’estructura; del superficial la profund¸ del decoratiu a l’essencial; del físic al fisiològic; del materialisme a l’espiritualitat. A partir d’aquí s’ha dissolt la dicotomia, l’oposició de contraris, el dins i el fora, per assolir la unió de coneixement i bellesa, consciència i experiència, mental i emocional, pensament i vivència.»[i]

Lluny del pensament dualista que separa ment i matèria, raó i emoció, el cel i la terra, les obres de Fina Miralles i Rita Ponce de León rescaten sabers oblidats que han quedat diluïts en la uniformitat del pensament global. La seva obra i les seves veus parlen d’un món en comú entre humans i no humans; ens recorden que l’humà ja no és cap centre i que en un món híper-connectat, líquid i veloç, la vida és el flux que ens manté en relació amb el tot i amb la presencia del ser.

[1] Fina Miralles. Paraules fèrtils 1972.2017, Vol. 2 (Edició i pròleg de Maia Creus), Sabadell, Editorial Fundació Ars, 2017 (p. 99).

-Publicitat-
COMPARTIR