Deien al telenotícies que a Mèxic maten 9 dones cada dia. Para un moment a pensar: 9 feminicidis en un país, cada dia. Més de la meitat d’aquestes 9 dones mortes son agredides abans de morir. Violades.

Recordo llegir el 2666 de Bolaño fa més de 10 anys i començar, per ell, a saber dels crims de gènere en aquell país on  viuria tan feliç anys més tard: Mèxic, tan meravellós com contradictori, avui és notícia pel miler de dones omplint la Plaza del Zócalo exigint viatjar en metro tranquil·les de no ser tocades, pegades, violades, mortes, abans d’arribar a casa. Recordo viatjar en aquells vagons del DF exclusius per a dones i sentir-me contradita per haver-los d’utilitzar, però segura. En un mateix viatge veia les dones que es maquillaven i remaquillaven abans d’entrar a la feina, veia les venedores ambulants de tot tipus de coses, les mares, les àvies, les amigues, les turistes, les amants i les solitàries; totes aquestes dones que podrien avui conformar una xarxa afectiva, com les que la Brigitte Vasallo ens proposa, i estar a hores d’ara juntes alhora en punts diferents d’aquella plaça majestuosa del Zócalo, a Ciutat de Mèxic, cridant un mateix mantra.

La xarxa és la única que ens salva: només les dones sabem com ens sentim les dones. En 48 hores m’han passat algunes coses tan reveladores com exasperants. Vaig veure la Vasallo parlant de les xarxes afectives sobre l’escenari amb Vértebro al festival Salmon divendres, i al dia següent vaig visitar la col·lecció del Palau Solterra, llar de la fotografia contemporània de la fundació Vila-Casas. Una exquisida sala mostrava personatges catalans il·lustres del segle XX, retrats deliciosos de Francesc Català Roca. Geògrafs, pintors, escriptors i etècteres,  només 1 dona. 1 sola dona en aproximadament 30 o 40 fotografies de personatges importants d’una era. No és sorpresa. De vegades als museus la presència de la dona es troba condensada majoritàriament en els nus:  pits, culs, cuixes i cares boniques en fotos, en pintura, en tots formats, però sovint hi ha poca ràtio de noms de dona a les cartel·les d’autoria de les obres.

A la nit sintonitzem els Goya un moment. Eva Llorach s’endú el premi a l’actriu revelació i el comparteix amb totes les dones a la sala. Crida: “és muy difícil ser mujer”, i ens posa la pell de gallina a unes quantes kilòmetres enllà.  Al matí següent veig per Facebook la història en primera persona d’una amiga que ha estat assetjada virtualment per un home.

La nit de diumenge veiem la peli de Shyamalan, Split (no la veieu, és dolentíssima), amb un rerefons temàtic d’abús a dones, segrest i violació inclosos al guió. Gràcies Shyamalan per mostrar la cruesa dels abusos sexuals, però a la teva peli acaba sobrevivint la noia rareta, com sempre: -com si les guapes que duen faldilles fossin incapaces de res més que de seduir- i a més a més sobreviu per una debilitat del mascle, no perquè ella mateixa trobi la solució. Dones retratades de víctimes a víctimes al cine, sense gaire més gir argumental.

No ha estat fins dilluns al matí que he sabut d’una violació en grup a una jove de Sabadell. Va passar dissabte a la nit. 6 homes detinguts per violar una dona de 18 anys en una nau industrial abandonada. En una estona anirem a la concentració de rebuig i condemna de la violació que es fa al centre de la ciutat.

Cada vegada que deixen en llibertat energúmens com els de La Manada, o cada vegada que un partit polític frivolitza sobre la violència masclista, o no es posiciona contra les agressions a les dones, es referma la idea cromanyònica del mascle dominant a través de la força.  Apunyalaments, violacions i abusos a dones constantment si des de dalt no se’ls atura com cal. Política i educació, reeducació, la clau, sí… però mentrestant: la xarxa. Les xarxes com les de la Vasallo, com les de les amigues més properes que ens donen llar, protecció i conversa però sobretot credibilitat, tota la que en un moment donat ens traurien els homes si cal.

Recorda: només el 8% dels casos de violència de gènere denuncia l’agressió. Imagina, doncs. Els càlculs indiquen que un 70% de les dones majors de 15 anys a Espanya hem patit assetjament sexual, i que 1 de cada 4 hem patit violència.

Agafem-nos fort a nosaltres mateixes, curem-nos i acompanyem-nos. Benvingudes totes les persones que ens segueixin en el camí de la igualtat i el respecte, però sortim i cridem-ho juntes perquè si no la fem nosaltres mateixes, aquesta lluita no serà.

 


Secció realitzada per Núria Nia, cineasta

-Publicitat-
COMPARTIR