Quan som infants, la nostra ment corre lliure. I això ens permet posar-hi màgia i no limitar-nos. Apareixen els amics invisibles, o els mons inventats, o les ganes de volar, per exemple. Fins que l’edat adulta va deixant enrere aquesta màgia, a cops de realitat.
Quan ens anem formant com a persones, anem incorporant coneixement i aprenentatge. Ens anem emmotllant i aprenent també formes de comportament.
Amb els anys, sense adonar-nos, haurem acumulat un munt de creences, que no són necessàriament certes, i que molt sovint no ens replantegem, ni reformulem, ni posem en dubte. Potser per mandra, o per comoditat. Però també, perquè qui ens ho diu té autoritat per a nosaltres. perquè està acceptat majoritàriament en el nostre entorn, o simplement per fe.
Amb els anys, també, ens anem carregant de prejudicis, de manies, de rigideses. Fins que arriba un moment en què quelcom d’allò que tenim incorporat, ens genera un conflicte. I és aleshores quan tenim la necessitat de fer un replantejament. Quan comencem a pensar que aquella cosa que vèiem d’una manera, pot ser d’una altra. Quan la diferència ens provoca curiositat i la ignorància ganes de saber. Quan la por deixa d’immobilitzar-nos i ens fa buscar noves vies.
