La nova espiritualitat està deslligada de la religió perquè no la necessita. Si entenem l’espiritualitat com “la capacitat de meravellar-nos que tenim tots els humans”, tal com afirma la filòloga Laia de Ahumada, no necessitem cap estructura per aplicar-la. Va molt més lligada al silenci i la natura, i comporta uns valors de compromís, participació i coresponsabilitat amb el món que ens envolta.
Tenim la necessitat de donar sentit (el nostre). Comprendre. Explicar-nos el que passa al nostre voltant. Les nostres realitats. Que són una versió d’allò que (ens) passa, L’explicació no deixa de ser un relat propi que ens ajuda a afrontar allò no comprensible des de la raó.
La creença és acceptar el fet sense raonar. Acceptar com a cert allò no verificable. Quan relatem un fet extraordinari ho fem des de la nostra capacitat d’entendre el món, buscant formes recognoscibles, o utilitzant metàfores que incorporen simbolisme.
Vivim en una societat hiperactiva, on tot acaba accelerant-se, que ens provoca saturació mental i emocional, com afirma el filòsof i teòleg Francesc Torralba. I això ha desvetllat fam d’espiritualitat i la necessitat d’aturar-se i meditar els valors que mouen la pròpia existència. Una espiritualitat que intenta donar resposta a inquietuds personals i a desitjos d’autorealització i és viscuda a través del cos i les emocions.
Una espiritualitat que busca camins nous i sovint necessita de nous mestres. On, també, hi ha la possibilitat de fer-se un pack a mida de les pròpies necessitats, a partir de diferents fonts, que no són excloents sinó més aviat complementàries. La nova espiritualitat porta a descobrir nous valors, a recuperar-ne d’antics, a incorporar noves pràctiques. I a replantejar-nos qüestions com les creences, la fe o la mística.
Responent a la pregunta del principi, creiem en allò que volem creure.
